La mort vermella

El 1842 Edgard Allan Poe va publi­car The Mas­que of the Red Death, la famosa història d’un príncep i la seva cort que sobre­vi­uen feliçment a una plaga mor­tal –la mort ver­me­lla– que assola tot el món. Ho fan tan­cats amb clau i for­re­llat en una aba­dia, on tenen prou recur­sos per viure de manera luxosa fent fes­tes cada dia. El 1964 se’n va fer una versió cine­ma­togràfica inter­pre­tada pel mític Vicent Price, que vaig veure de cri­a­tura als anys setanta en una tele­visió en blanc i negre. Com era de supo­sar, acos­tu­mada als dibui­xos ani­mats de la Heidi i el Lagarto Juancho, aque­lles imat­ges em van pro­vo­car un neguit que encara ara recordo. Els estu­di­o­sos de Poe ens expli­quen que la història tracta sobre la ine­vi­ta­bi­li­tat de la mort. Quan ets petit la mort sona massa abs­tracta, per això a mi el que em va impac­tar va ser l’ego­isme del príncep –que en els con­tes sem­pre era bo i sal­vava la prin­cesa– i els seus amics i com­panys de festa. Com podien viure ale­gre­ment men­tre tot­hom al seu vol­tant patia? Els records em retor­nen a la mort ver­me­lla davant les polítiques de la Unió Europa pel que fa als estran­gers. El Pacte Euro­peu de Migració i Asil que es va apro­var l’any pas­sat només se cen­tra en l’òptica de la segu­re­tat i cri­mi­na­litza d’entrada per­so­nes que s’han jugat la vida fugint de casa seva, ja sigui per repressió, per bom­bes o per pobresa. I tot això és violència. No sabem ni quina és la xifra exacta dels que moren ofe­gats o tra­ves­sant deserts, però es cal­cu­len per milers. I als que arri­ben a Europa se’ls con­si­dera “il·legals”. Des de quan una per­sona, un ésser humà, és il·legal? La idea de la Europa for­ta­lesa es va este­nent i va calant. Ara que l’extrema dreta de Le Pen ha gua­nyat la pri­mera volta de les elec­ci­ons legis­la­ti­ves fran­ce­ses i amb l’Hon­gria a Vik­tor Orban assu­mint la pre­sidència rotatòria de sis mesos del Con­sell de Minis­tres de la UE, cal més que mai con­ti­nuar llui­tant con­tra els dis­cur­sos d’odi i els este­re­o­tips. Aïllar-nos i mirar cap a una altra banda ens tor­narà tan deca­dents com els per­so­nat­ges de Poe.