La fe d’Aguirre

Fa uns anys, després del judici del procés, l’advo­cat Agustí Car­les va fer una de les des­crip­ci­ons més fines i iròniques que he lle­git del magis­trat Marc­hena: l’“influ­en­cer del dret”, per tanta inno­vació jurídica que tre­ba­llava des del Suprem. I con­ti­nua inno­vant. Ara amb noves idees de com pots enri­quir-te sense posar-te un duro a la but­xaca. Des­car­tada la rebel·lió, i sense sedició, calia des­cons­truir la mal­ver­sació per man­te­nir sota el con­trol del Suprem la gosa­dia d’un grup d’inde­pen­den­tis­tes d’haver qüesti­o­nat la uni­tat d’Espa­nya. Com a influ­en­cer li ha sor­tit, però, un com­pe­ti­dor. El jutge Joaquín Aguirre, amb les seves “solu­ci­ons alter­na­ti­ves”, s’ha decla­rat l’aban­de­rat per sal­var Europa de les ingerències de Putin i els seus ali­ats cata­lans. En la dar­rera inter­lo­cutòria ens il·lus­tra sobre l’evo­lució històrica de la guerra per aca­bar con­clo­ent que “al segle XXI la guerra ja no és el que era”. S’oblida, és clar, de men­ci­o­nar la law­fare. El que resulta més inqui­e­tant, però, són les seves teo­ries sobre la mort de Mon­tes­quieu i el miratge d’allò dels tres poders de l’Estat.“La soci­e­tat s’ho creu perquè ens han edu­cat així”, i sen­ten­cia: “La divisió de poders és un dogma de fe.” La veri­tat és que veient les reso­lu­ci­ons d’alguns tri­bu­nals té tota la raó. Però con­ti­nua, i ens diu que tenim sort que encara queda un poder inde­pen­dent: el judi­cial. Em temo que ell i altres jut­ges, més que inde­pen­dents, el que fan és anar per lliure.