La cabina

És una cabina telefònica atro­ti­nada ubi­cada a Almos­ter, el poble que l’ha vist fun­ci­o­nar durant cinc dècades. Forma part del pai­satge igual que el mar i la petroquímica for­men part de l’horitzó del Baix Camp. Ara que volen arran­jar la plaça, uns ope­ra­ris han vin­gut a reco­llir la cabina i se l’han endut a dalt d’un camió. La notícia s’ha estès per tot el poble. Al pavi­ment ha que­dat la pet­jada dels seus ossos, un for­jat qua­drat quasi per­fecte que recorda als anells de crei­xe­ment que tenen els arbres.

Com acos­tuma a pas­sar amb aquells que ja no hi són, ara que la cabina ja no hi és em faig pre­gun­tes estra­nyes. Em pre­gunto si s’hi tro­bava còmoda, allà, al racó de la plaça; em pre­gunto si se sen­tia sola i si tro­bava a fal­tar les històries dels veïns; em pre­gunto si ella, la cabina, tenia coses a dir, si estava d’acord amb allò que escol­tava, si alguna vegada havia tin­gut el desig de llançar a fora els seus hos­tes. Em pre­gunto si el poble era un bon lloc per a ella, si la vida a la plaça li que­dava petita o si hau­ria pre­fe­rit, en el cas d’haver pogut esco­llir, un destí més pompós com una avin­guda de Reus, París o Lon­dres. No puc parar de pre­gun­tar-me quan­tes hores a la seva vida va tre­ba­llar, quina va ser la con­versa més extensa a la qual va donar cabuda i quina va ser la més lacònica. Ves a saber quina era la paraula que més va sen­tir entre els seus inter­lo­cu­tors: pot­ser un gràcies, un t’estimo, un adeu, o, també, un imbècil, un cabró, un burro... No puc dei­xar d’espe­cu­lar amb tota mena de pre­gun­tes que obren pas a d’altres com, per exem­ple, si la cabina tenia un nom, si tenia família, si estava a gust tre­ba­llant a dins de les con­ver­ses, fent de pont entre els pen­sa­ments d’uns i altres, d’aquí i d’allà.

Malau­ra­da­ment, de res ser­vi­ria pen­sar en un final alter­na­tiu per a la cabina d’Almos­ter, que ara obser­vava com la seva història se n’anava en orris. A sobre d’un vehi­cle i lli­gada de mala manera, la cabina pen­sa­ria en una estratègia sòlida per que­dar-se a la plaça que l’havia vist créixer.

Tot ple­gat va fer un gir rocam­bo­lesc quan la bri­gada muni­ci­pal va aparèixer a la plaça per atu­rar la depor­tació de la cabina telefònica. En un comu­ni­cat, l’alcalde anun­ci­ava que la cabina es cus­to­di­a­ria al magat­zem i que es que­da­ria al poble. També va afir­mar que l’arre­gla­rien i que es con­ver­ti­ria en un punt d’inter­canvi de lli­bres. La notícia va ser cele­brada per molts veïns, que ara tin­drien un espai on com­par­tir la passió pels lli­bres i la lec­tura.

Ningú té clar com s’ho va fer, la cabina, per esqui­var el seu destí. Les veus sàvies del poble asse­nya­len que tenia molta infor­mació i que va saber fer política...