Atemporal

“Esti­mat Claudi. He cone­gut lles­tos que es feien pas­sar per xim­ples i xim­ples que fin­gien ser lles­tos. Però ets el pri­mer cas que he vist d’un xim­ple que fa veure que és xim­ple. Et con­ver­tiràs en un déu.”

Amb aques­tes parau­les, Hero­des Agripa defi­nia Tiberi Claudi Cèsar August Germànic, més cone­gut com Claudi, el quart empe­ra­dor de Roma. Els que l’envol­ta­ven el tenien per un xim­plet i la seva tar­ta­mu­desa li gene­rava pro­ble­mes per rela­ci­o­nar-se. El seu govern, però, està con­si­de­rat un dels millors de l’Antiga Roma, pel seu ideal de justícia i equi­tat, entre d’altres fites. I si avui els el recordo és perquè Claudi va néixer el pri­mer d’agost de l’any 10 abans de Crist. I els el vol­dria fer conèixer a través del lli­bre que li va dedi­car l’any 1934 Robert Gra­ves, el memo­ra­ble Jo, Claudi. Gra­ves, pro­fund conei­xe­dor de les fonts clàssi­ques: Sue­toni, Tàcit i Plu­tarc, va escriure un novel·la en pri­mera per­sona que con­venç des del prin­cipi, perquè pro­met nar­rar els fets tal com van ser i no pas com van pas­sar en la història, defor­mats per his­to­ri­a­dors adu­la­dors. És a dir, l’esplen­dor de Roma serà expli­cada pel xim­plet, el mar­gi­nat, l’invi­si­ble als ulls dels pode­ro­sos, però per això mateix, per aquesta pròpia mar­gi­nació, serà l’únic que pot acce­dir a l’entre­llat del poder, a la bruta rea­li­tat sobre la qual estava edi­fi­cat l’Imperi Romà. Des d’aquesta pers­pec­tiva, per­so­nal i ori­gi­nal, i amb una fina i analítica iro­nia, l’empe­ra­dor des­grana la seva història, que abraça una infan­tesa des­pre­o­cu­pada en una família impe­rial fins a la seva tem­pes­tu­osa madu­resa en una cort caòtica i ser­vil del seu cosí, Calígula. Una vida mar­cada per la defor­mi­tat física, el tar­ta­mu­deig i el menys­preu d’una soci­e­tat que lli­gava la llet­jor del cos amb la degra­dació moral i men­tal. Gra­ves, però, va tenir l’encert de fer tan ver­sem­blant fins on és capaç d’arri­bar la con­ducta humana per asso­lir el poder sobre els altres. Per això sol, és una obra mes­tra i, el més difícil: atem­po­ral.