Tots els molt fan mal

A casa dels pares sen­tia sovint l’expressió “tots els molt fan mal” per refe­rir-se a una situ­ació en què l’excés d’alguna cosa posava tensió a l’ambi­ent o les dinàmiques rela­ci­o­nals per no ajus­tar-se al marc d’expec­ta­ti­ves com­par­ti­des i més o menys con­sen­su­a­des per tota la família. No tinc clar que la frase s’ajusti gaire als cànons lingüístics esta­blerts ni que figuri a l’inven­tari de fra­ses fetes del cos­tu­mari català, tan­ma­teix a mi m’ha acom­pa­nyat tota la vida, i me l’he enduta des de la infància al món adult com a lle­gat imma­te­rial, d’aquell que crea saó i marca tendència vital.

Més enllà del sen­tit de la frase, aquests dies de tar­des ina­bas­ta­bles estava pen­sant que al Camp de Tar­ra­gona tenim diver­sos exem­ples de “molt que fan mal”. 

Tenim molta sequera, i això ens fa mal perquè eixuga la nos­tra terra, ja de per si aus­tera, i en con­di­ci­ona els seus fruits. Ens cal­dria revi­sar, en l’àmbit del Camp, la gestió com­par­tida dels pocs recur­sos hídrics que tenim sobre la base de cri­te­ris de sos­te­ni­bi­li­tat i d’eficiència demogràfica a mitjà ter­mini, més que no pas amb l’actual pers­pec­tiva d’imme­di­a­tesa espe­cu­la­tiva. 

Tenim molt de dese­qui­li­bri entre la costa i l’inte­rior, i això ens fa mal perquè deter­mina les opor­tu­ni­tats de desen­vo­lu­pa­ment per a les per­so­nes i, lite­ral­ment, de super­vivència per als pobles. Ens cal­dria repen­sar, en l’àmbit del Camp, el model soci­o­e­conòmic con­junt per afa­vo­rir dinàmiques de ree­qui­li­bri i de cohesió inter­ter­ri­to­rial que garan­tei­xin un crei­xe­ment via­ble a totes les comar­ques per tal de mini­mit­zar la pola­rit­zació crei­xent. 

I aquí emer­geix una pre­gunta incòmoda en l’àmbit del Camp. Tenim molt de turisme, i això ens fa mal? El turisme és un motor econòmic impres­cin­di­ble a les nos­tres con­tra­des, gene­ra­dor de pros­pe­ri­tat i de benes­tar per a la nos­tra gent. Indis­cu­ti­ble. Inne­go­ci­a­ble, avui dia. Ara bé, el tipus de turisme que tenim, majo­ritària­ment “de platja” i amb una altíssima con­cen­tració i esta­ci­o­na­li­tat, és la millor opció? És l’única? És la que ens bene­fi­cia més col·lec­ti­va­ment com a Camp? Ara que es parla tant de la mas­si­fi­cació del turisme i dels seus cos­tos asso­ci­ats, és un bon moment per pre­gun­tar-se, també pel que fa al Camp, si el model de turisme que tenim a les nos­tres comar­ques, espe­ci­al­ment a la zona del lito­ral, és una aposta ajus­tada a les neces­si­tats i als recur­sos del ter­ri­tori? I si el retorn per a les per­so­nes i per als pobles del Camp com­pensa els cos­tos i les ten­si­ons que com­porta? Pot­ser és moment de revi­sar un model en què els bene­fi­cis són bàsica­ment indi­vi­du­als i pri­vats i els cos­tos són emi­nent­ment col·lec­tius i públics, mal­grat els meca­nis­mes tri­bu­ta­ris de supo­sada com­pen­sació d’aquest desa­just fla­grant. Par­lem de qüesti­ons ambi­en­tals, de mobi­li­tat, d’infra­es­truc­tu­res, de con­di­ci­ons labo­rals i sala­ri­als, de dimen­si­o­na­ment de ser­veis públics espe­ci­al­ment en l’àmbit de la salut, etc.

Evi­dent­ment no es tracta de fer un dis­curs reac­ci­o­nari en con­tra del turisme, res més lluny de la meva intenció, es tracta només de fer una reflexió en clau tem­po­ral i de ter­ri­tori a par­tir de la idea que “tots els molt fan mal”.