Dir el que es pensa

Des que el diari em va con­vi­dar a opi­nar, he inten­tat posar en pràctica una de les habi­li­tats soci­als que crec que he anat asso­lint amb l’edat: l’asser­ti­vi­tat. En diver­ses oca­si­ons, m’he deci­dit a posar en pràctica la pos­si­bi­li­tat d’arti­cu­lar sobre deter­mi­na­des situ­a­ci­ons o fets que m’afec­ten, crec que sem­pre de manera clara i res­pec­tu­osa, amb la volun­tat de defen­sar uns drets o uns interes­sos, siguin per­so­nals, siguin del bé comú. Sem­pre he pro­cu­rat ser el màxim d’objec­tiva pos­si­ble i he evi­tat ser gro­llera amb els altres, cosa que de vega­des costa! Si no, ja no seria asser­tiva...

A mesura que m’he anat fent gran, soc incapaç de que­dar-me pas­siva davant de qual­se­vol atac con­tra els meus drets legítims i demano que es res­pec­tin les meves neces­si­tats i els meus fona­ments com a per­sona. M’esforço, amb edu­cació, a fer-me enten­dre i, sobre­tot, a evi­tar que se’m mani­puli vil­ment. Qui em coneix, sap que no soc agres­siva ni ofen­siva, ni tam­poc hos­til, però sí directa i franca. Em resulta molt més salu­da­ble dir les coses ben dites i mesu­ra­des que callar i clau­di­car davant de cer­tes con­duc­tes o acci­ons opres­so­res i despòtiques.

Però això es valora? S’accepta com una con­ducta legítima i lliure? La major part de les vega­des, no. Sovint, si ten­dim a expres­sar-nos així, ens expo­sem al “mar­tiri” per la causa. En aquest sen­tit, fa poc he rebut represàlies per haver pre­sen­tat una recla­mació davant d’una negligència i una falta d’atenció mèdiques, després de tres anys dels fets! Només podem exer­ci­tar l’asser­ti­vi­tat amb per­so­nes que també tenen la capa­ci­tat de fer-ho! No val la pena mirar de per­dre el temps i espe­rar que els con­flic­tes es des­en­ca­llin quan l’inter­lo­cu­tor no està dis­po­sat a escol­tar, enten­dre i res­pec­tar. No hi ha res a fer.

Lamen­ta­ble­ment, per evi­tar la immo­lació i poder sobre­viure en l’entorn en què ens movem, mol­tes vega­des no ens queda cap altre remei que mos­se­gar-nos la llen­gua i no dir tot el que pen­sem. És allò de la mitja veri­tat i de “tenir mà esquerra”. En defi­ni­tiva, prudència i diplomàcia! Hauré d’espe­rar a ser una mica més vella i, amb l’excusa de per­dre una mica la xaveta, “dei­xar-me anar del tot”.