Opinió

Tribuna

Un Nobel al jacuzzi

“El premi Nobel de Química David W. MacMillan, doctor ‘honoris causa’ per la Ramon Llull, és escocès i el primer universitari que va conèixer va ser el seu germà
“Els ‘honoris causa’ no solen ser pedants. Són persones molt hàbils, intel·ligents, agraïdes i humils. Equivocant-se unes quantes vegades, fent el ridícul, escoltant però seguint el seu propi camí

Un dels actes solem­nes de la vida uni­ver­sitària són els doc­to­rats hono­ris causa, l’impo­nent ritual en què es reco­neix l’exem­pla­ri­tat de les apor­ta­ci­ons de per­so­nes ins­ti­ga­do­res en el conei­xe­ment que han dei­xat empremta no només en el camp acadèmic, sinó també amb impacte social.

Sol ser un dia d’agi­tació. Els doc­tors van guar­nits, hi ha par­la­ments, música, moments de tensió i de gaudi estètic. A part de guar­nir-se de manera majes­tu­osa i de veure els com­panys movent el bir­ret amb què es reves­tei­xen de manera impre­cisa i de vega­des còmica, són dies en què la uni­ver­si­tat viu amb majúscu­les el seu sen­tit d’exis­tir. I se sol encer­tar amb els can­di­dats a rebre aital honor. Enguany, el premi Nobel de Química David W. Mac­Mi­llan ha estat inves­tit doc­tor hono­ris causa per la Uni­ver­si­tat Ramon Llull. En el seu dis­curs, seri­o­sa­ment arti­cu­lat i diver­tit en l’expressió, abans de rebre el diploma, el bir­ret, l’anell i els guants, va expli­car d’on ve, i no prové d’una família de químics repu­tats ni d’empre­sa­ris o bur­ge­sos.

Aquest pro­fes­sor del Depar­ta­ment de Química de la Uni­ver­si­tat de Prin­ce­ton, a Nova Jer­sey, als Estats Units, va expli­car que ell és d’Escòcia, i que per als cata­lans és una evidència on viuen els esco­ce­sos al mapa, però que quan ho explica en altres lati­tuds els ense­nya que Escòcia “sem­pre està situ­ada per sobre de la Gran Bre­ta­nya, és fàcil de recor­dar”. Amb aquest espe­rit sor­ne­guer, va recor­dar que el seu germà gran, Iain, va ser “la pri­mera per­sona” que va conèixer que va estu­diar a la uni­ver­si­tat. I ho va fer en con­tra dels desit­jos dels seus pares, que es pen­sa­ven que “era una excusa per estar qua­tre anys més sense tre­ba­llar”.

Però quan es va gra­duar, va acon­se­guir una feina amb un sou més alt que el que el seu pare havia gua­nyat mai a la vida. Lla­vors els pares van ins­tar Mac­Mi­llan perquè anés a la uni­ver­si­tat. “Però el meu germà va estu­diar física, i a mi no m’agra­dava gens...” Afor­tu­na­da­ment, també hi havia clas­ses de química orgànica. “Per pri­mer cop vaig viure una classe que era una lliçó, una reve­lació, i va aca­bar con­ver­tint-se en una passió. És a dir, la moral de la història és que el meu germà era el millor refe­rent que hau­ria pogut tenir, sense ell avui no seria aquí..., però si hagués inten­tat seguir el seu camí en el camp de la física, en comp­tes de tro­bar el meu, hau­ria estat un des­gra­ciat.”

El Nobel va enal­tir el fracàs. Aquest pro­fes­sor va escriure dinou car­tes a pro­fes­sors d’uni­ver­si­tats nord-ame­ri­ca­nes per con­ti­nuar els estu­dis. Es pen­sava que era la manera d’acce­dir a un pro­grama de doc­to­rat, com es feia a la Gran Bre­ta­nya: escri­vint direc­ta­ment als pro­fes­sors. El pro­fes­sor Hal Moo­ree, de la Uni­ver­si­tat de Califòrnia a Irvine (UCI), va ser l’únic que va res­pon­dre: “Ets un xim­ple. Als Estats Units no pots pre­ten­dre estu­diar un doc­to­rat a còpia d’enviar car­tes! Aquí tens un for­mu­lari. Usa’l!” Ho vaig fer i, al cap d’uns mesos, m’hi van accep­tar i vaig mar­xar cap als Estats Units. Els fullets en què es veia gent amb pan­taló curt i gau­dint de banys en jacuz­zis a l’aire lliure el van convèncer.

La per­sona que amb la seva tasca científica en l’orga­no­catàlisi asimètrica i en els avenços en catàlisi foto-redox ha acon­se­guit el premi Nobel de Química reco­neix que el fracàs pot anar de bra­cet amb el ridícul. Mac­Mi­llan va deci­dir anar ves­tit amb el típic kilt escocès per rebre el pres­tigiós guardó. I així va ser, però es va sen­tir molt estrany durant tot l’acte: feia pas­ses cur­tes, no es podia moure... i ho atribuïa al fet que nor­mal­ment no va amb fal­di­lles. Sim­ple­ment, no havia tret un fil que havien dei­xat en la con­fecció perquè els plecs no es fes­sin malbé. En les foto­gra­fies apa­reix amb cara de cir­cumstàncies, tot estret i incòmode. Se’n riu molt, perquè ha après a riure’s de les seves pròpies pífies i a con­viure-hi.

He cone­gut alguns Doc­tors hono­ris causa. De vega­des la seva recerca afecta un sec­tor petit i de veta de mer­cat. Pot sem­blar fins i tot massa espe­ci­a­lit­zat. Curi­o­sa­ment, els hono­ris causa no solen ser pedants. Són per­so­nes molt hàbils, intel·ligents i agraïdes (als men­tors, a la família, als com­panys...), i humils. Equi­vo­cant-se unes quan­tes vega­des, fent el ridícul, escol­tant però seguint el que con­si­de­ra­ven que havia de ser el seu propi camí. Quan es parla de falta de refe­rents, podem lle­gir les bio­gra­fies dels pre­mis Nobel i hi tro­ba­rem vides que van començar sent ben canòniques i sim­ples, però que han estat pro­ta­go­nit­za­des per per­so­nes amb capa­ci­tats extra­or­dinàries per saber-les viure bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia