El Clínic

En diem, ben sen­zi­lla­ment, “el Clínic”, i és un dels edi­fi­cis que fem ser­vir com a punt de referència en la quadrícula de l’Eixam­ple: el Semi­nari, l’Escola Indus­trial, la Pedrera, la Sagrada Família, el Clínic…

L’Hos­pi­tal Clínic acaba de publi­car, simultània­ment, un lli­bre i el pri­mer número d’un but­lletí infor­ma­tiu; el lli­bre –L’Hos­pi­tal Clínic de Bar­ce­lona, ahir i avui– l’ha redac­tat Edmon Vallès i inclou, a més d’un repor­tatge gràfic de Toni Vidal, nom­bro­ses foto­gra­fies anti­gues, de gran valor docu­men­tal. Són real­ment sig­ni­fi­ca­ti­ves les imat­ges de començament de segle, en les quals apa­reix la gran edi­fi­cació de l’hos­pi­tal en mig de camps des­po­blats, amb l’excepció d’alguna casa que té encara la típica teu­lada de masia.

Són uns tes­ti­mo­nis claríssims del fet que els afo­res en con­ver­ti­ren ràpida­ment en cen­tre, i un símbol, si voleu, de com la ciu­tat “s’ha fet seu” aquest hos­pi­tal, vol­tant-lo atapeïdament pels qua­tre cos­tats.

L’apa­rició del but­lletí –amb el títol “Clínic”, escrit en català i amb la tra­ducció cas­te­llana a peu de pàgina–, que vol ser periòdic, és una mos­tra de volun­tat de reno­vació que carac­te­ritza el Clínic d’uns anys ençà. Hi ha un esforç molt tenaç de moder­nit­zació de tots els depar­ta­ments mèdics, perquè resulta que la gent acu­deix al Clínic més que mai, tot i la cre­ació, per exem­ple, de la Residència de Bell­vitge. Quan el 1972 encara no exis­tia, el nom­bre de malalts que van ingres­sar al Clínic no arri­bava a 12.000, ni a 18.000 els que van pas­sar per urgències, ni a 100.000 els ate­sos en règim ambu­la­tori. Ara, l’any 1979, les xifres cor­res­po­nents són molt més altres: 25.000, 65.000 i més de 350.000. De fet, la causa és l’aug­ment de la medi­cina pre­ven­tiva, que és posi­tiva sense dis­cussió de cap mena, però que com­porta més feina pro­fes­si­o­nal, una demanda de ser­veis més com­pleta i un cost més alt. En aquests moments, l’hos­pi­tal té un pro­jecte d’un nou pavelló des­ti­nat al ser­vei d’urgències, molt ambiciós, que dis­po­sarà de set plan­tes amb totes les fun­ci­ons per­fec­ta­ment arti­cu­la­des.

Jo hi passo molt sovint, per davant del Clínic, i sem­pre he pen­sat que era un edi­fici molt digne, que valia la pena de posar al dia. Ara diuen que l’entra­deta del car­rer de Villar­roel pas­sarà defi­ni­ti­va­ment a la història, i que les ambulàncies podran dei­xar els malalts a la mateixa porta dels ascen­sors. Tot ple­gat són bones notícies. Al cap­da­vall, tenir un hos­pi­tal gene­ral al cor de la ciu­tat pot ser un pro­blema per a l’hos­pi­tal, però és un avan­tatge per als ciu­ta­dans. Dar­rera d’aques­tes parets hi ha tot un món, i si sumem els malalts enlli­tats, els que hi van a visi­tar-se i el per­so­nal –una plan­ti­lla de 2.300 per­so­nes!– resulta que el Clínic és un autèntic poble de més de 4.000 habi­tants, amb mata­las­se­ria –que no para–, elec­tri­cis­tes, fus­ters, desin­fec­ta­dors, pin­tors, pale­tes, cosi­dor i planxa, etc. Un poble molt com­pli­cat de man­te­nir, i que té un objec­tiu comú i com­par­tit cada dia de l’any.