La ‘performance’ principal

Enllà de la política, el meu pen­sa­ment per Car­les Puig­de­mont és fona­men­tal­ment de fibra humana. Penso sobre­tot en la presó que s’ha dis­se­nyat per al 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. És una presó ampla, vasta com el món –no obli­dem que la presó més inex­pug­na­ble és el desert, que no dis­posa de murs cons­tric­tors i on tota cosa hi és car­ce­ller–. S’ha des­hu­ma­nit­zat Puig­de­mont, s’ha estig­ma­tit­zat, se l’ha reduït a paròdia i, com en aquells car­tells (Wan­ted) de l’antic oest ame­ricà, se l’ha ins­tituït com a ene­mic públic número u. La pre­gunta és: un cop bui­dat de sig­ni­fi­cació política i coro­nat com a cul­pa­ble irre­dempt, ¿quina vida nor­mal pot fer Puig­de­mont, arreu, sense ser ins­ti­gat, amenaçat, insul­tat o agre­dit? Per con­si­de­ra­ci­ons d’aquesta natu­ra­lesa, he de con­fes­sar que, del retorn de Puig­de­mont a Cata­lu­nya, en micro­de­sit­java sobre­tot que pogués visi­tar el cemen­tiri on repo­sen els seus pares i on ell no va poder enter­rar-los.

Després del cameo i esca­pada de Puig­de­mont dijous pas­sat, ha tor­nat a emer­gir una indústria gregària que for­ma­teja l’ima­gi­nari popu­lar. Que si Hou­dini, que si el Mag Pop, que si “remi­niscències car­lis­tes”... No seré pas jo qui negui els mate­ri­als dra­matúrgics dels fets. Però reduir l’afer Puig­de­mont a un gui­nyol per­met ama­gar la prin­ci­pal per­for­mance de dijous pas­sat: un apa­rat poli­cial d’una supo­sada democràcia que blinda el Par­la­ment per impe­dir que un dipu­tat electe, i 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat!, inha­bi­li­tat per haver posat les urnes, absolt pels sis­te­mes de Justícia inter­na­ci­o­nals, no pugui acce­dir al Par­la­ment, la ins­ti­tució que hau­ria de ser l’òrgan de la política i la paraula. Si a tot això hi sumem la core­o­gra­fia esforçada d’una esquerra que sap com ha acon­se­guit l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que ha fomen­tat la inha­bi­li­tació arbitrària de polítics rivals fins a forçar aquesta inves­ti­dura, i que fa de mam­por­rera de la trampa per dete­nir Puig­de­mont, la repre­sen­tació queda més com­pleta i cris­tal·litza en aquest any zero de la nació.