L’Onze: a treballar!

Sem­bla que la recla­mació d’una tele­visió cata­lana va gua­nyant gruix i extensió. Més de sei­xanta enti­tats, i algu­nes de ben sig­ni­fi­ca­ti­ves, s’han reu­nit als Amics de la Ciu­tat en un acte col·lec­tiu al qual assistí el con­se­ller de Cul­tura. Tot i que qual­se­vol anunci de progrés és posi­tiu, el procés serà molt lent i ple d’entre­bancs.

Penso que al cos­tat de la gestió que podríem dir ofi­cial, tots ens hem de mobi­lit­zar per tal de donar una dimensió popu­lar a la recla­mació del més popu­lar, pre­ci­sa­ment, dels mit­jans de comu­ni­cació.

Deu fer un parell d’anys que, poc abans d’un Onze de Setem­bre, vaig sug­ge­rir des d’aquesta pàgina que calia seguir l’exem­ple d’un poble que havia posat una ban­dera cata­lana en el cim més alt del seu terme. Tinc tes­ti­mo­nis de força pobles que van aco­llir la idea amb entu­si­asme i quan arriba l’Onze de Setem­bre plan­ten ban­de­res monu­men­tals en indrets enlai­rats.

Pot­ser ha arri­bat l’hora d’ende­gar una altra ope­ració: sug­ge­reixo que a tots els pobles es mun­tin pan­car­tes i s’orga­nit­zin tau­les de reco­llida de sig­na­tu­res recla­mant la ràdio i la tele­visió cata­la­nes. Algú m’ha par­lat d’aquesta pos­si­bi­li­tat, i no ens podem per­me­tre el luxe de no con­ver­tir les pos­si­bi­li­tats en rea­li­tats. Arreu del país hi ha grups actius capaços de posar en marxa la ini­ci­a­tiva, perquè són capaços d’enten­dre la importància deci­siva que té per a la super­vivència de la naci­o­na­li­tat cata­lana una ràdio i una tele­visió en català.

Amb motiu de l’Onze de Setem­bre, s’han d’apun­tar en aquesta rei­vin­di­cació totes les enti­tats cul­tu­rals, polítiques, soci­als, reli­gi­o­ses, gre­mi­als, etc. de cada poble de Cata­lu­nya, con­vi­dant-les expres­sa­ment que sig­nin un mani­fest adi­ent, i en les para­des al car­rer s’ha de fer veure als vila­tans i ciu­ta­dans què sig­ni­fica la mas­siva cas­te­lla­nit­zació radiofònica i tele­vi­siva.

No es tracta d’alçar cap ban­dera ideològica o de par­tit, sinó de fer cons­ci­ent a tot­hom que men­tre es lliu­ren necessàries però peti­tes bata­lle­tes –peti­tes pel seu abast imme­diat–, no pot ser que siguem tan pas­sius en el camp popu­lar, on som cada dia abu­si­va­ment der­ro­tats.

Si l’Esta­tut diu que el català és la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya, la gent ha d’enten­dre que propi vol dir –i ho copio del dic­ci­o­nari– “con­ve­ni­ent, natu­ral, en con­tra­po­sició a postís o acci­den­tal”, i siguem con­seqüents: no podem posar la ban­dera “pròpia” al balcó sense recla­mar una ràdio i una tele­visió “pròpies”. Com pot ser, doncs, que uns mit­jans tan influ­ents per a la presa de consciència de la soci­e­tat puguin con­ti­nuar uti­lit­zant tan majo­ritària­ment una llen­gua que, si no és la pròpia, deu ser la impròpia, o sigui “ina­de­quada, dis­con­forme, estra­nya al cas”?

L’Onze de Setem­bre ha estat decla­rat “festa labo­ral”. Molt bé, però l’Onze de Setem­bre no pot ser una “diada fes­tiva”, en el sen­tit d’afa­vo­rir una auto­sa­tis­facció que seria para­lit­za­dora. És un dia en el qual hem de pre­ci­sar públi­ca­ment el sen­tit de la lluita en què ens tro­bem i un punt de referència per a la tasca de tot l’any. Festa “labo­ral”? Si en tenim de feina per fer!