Allen sedueix

Des d’ado­les­cents fins a la ter­cera edat. Totes les gene­ra­ci­ons a par­tir dels 15 anys esta­ven repre­sen­ta­des ahir a la tarda, als cine­mes Bos­que de Bar­ce­lona, a la cua de gent que espe­rava per veure la segona sessió de Vicky Cris­tina Bar­ce­lona. Woody Allen va dir que el seu film era una “carta d’amor” a la capi­tal cata­lana. Les reac­ci­ons dels espec­ta­dors con­sul­tats per l’AVUI ahir per­me­ten afir­mar sense gai­res dub­tes que es tracta d’un amor cor­res­post. Gai­rebé tots van sor­tir satis­fets, som­ri­ents, i van defi­nir la pel·lícula amb un ven­tall d’adjec­tius que van de “cor­recte”, fins a “genial”, pas­sant per “m’ha agra­dat bas­tant”, “molt”, “està bé”... S’ha de dir, però, que uns quants es defi­nei­xen com a fans del direc­tor.

A dos quarts de sis de la tarda, un grup de nois i noies espe­rava jugant a car­tes en un racó del vestíbul d’aquests mul­ti­ci­nes. “Ja que no hem pogut veure els actors en viu, venim a veure la pel·lícula”. Gerard, un noi de 15 anys, resu­mia així, mig en broma, el que l’ha empès a ell i els amics a veure la pel·lícula el mateix dia de l’estrena. Una de les se-ves ami­gues, Marina, des­ta­cava que hi anava sobre­tot “per les actrius”.

Prop d’ells, dues dones expli­ca­ven la seva presència allà amb argu­ments ben dife­rents. Una deia que “m’agrada molt Woody Allen, i el pit­jor dels seus films pot ser millor que el de qual­se­vol altre; no he vin­gut perquè s’hagi rodat a Bar­ce­lona, això més aviat em fa por”. L’altra des­ta­cava la reper­cussió mediàtica que ha tin­gut: “Tot­hom en parla, i l’he vol­gut venir a veure per tenir la meva pròpia opinió”.

La pel·lícula es pro­jecta en aquests cine­mes en versió ori­gi­nal sub­ti­tu­lada en cas­tellà, cir­cumstància atípica que va fer que alguns espec­ta­dors can­vi­es­sin de plans. És molt difícil doblar al cas­tellà un film que bar­reja aquesta llen­gua i l’anglès. Javier Bar­dem li diu una dot­zena de vega­des a Penélope Cruz que parli en anglès, i aquest joc de can­vis d’idi­oma va ser un dels ele­ments del film que més van fer riure el públic. Mitja sala gran plena d’un públic majo­ritària­ment femení (a la nit es va omplir del tot) va seguir amb atenció la pro­jecció, i va riure en els moments còmics, com quan Penélope diu que va inten­tar assas­si­nar Bar­dem perquè el va trair “amb la mirada”. Al final, aplau­di­ments (poc habi­tu­als al cinema) i llo­an­ces prin­ci­pal­ment per a Penélope Cruz. La ciu­tat foto­gra­fi­ada a la pel·lícula “està plena de clixés”, o “no és la Bar­ce­lona que conei­xem”, deien unes noies de 18 anys. Però ni Woody volia fer un retrat fidel de la ciu­tat, ni sem­bla que al públic li importi gaire. Pesen més la història i els per­so­nat­ges. Una espec­ta­dora va elo­giar la capa­ci­tat de “veure’t reflec­tit en els per­so­nat­ges”, a pesar que siguin tots este­re­o­tips.