D’Albiol a Orriols

L’escam­pa­dissa actual de racisme i xenofòbia des de la política remu­ne­rada obliga a bus­car antídots que no tro­ba­rem a cap extrem, no podem igno­rar-la ni tam­poc podem sobre­ex­po­sar-la. L’equi­li­bri entre esta­blir cor­dons sani­ta­ris –que ama­guen el pro­blema sota la catifa– i cedir pro­ta­go­nisme als que pre­ci­sa­ment bus­quen alta­veus, no és fàcil. Men­tre siguin extra­par­la­men­ta­ris o sense càrrecs val més no seguir-los gaire la veta. Quan esde­ve­nen dipu­tats o alcal­des, en canvi, cal escru­tar-los al màxim per no dei­xar-ne pas­sar cap ni una. Vegem la piu­lada de l’alcalde de Bada­lona, García Albiol, des­cri­vint així altres pas­sat­gers del ferri on viat­java: “Han embar­cat uns deu homes mar­ro­quins, tots amb una bossa d’una enti­tat social, tots amb telèfon, ulle­res de sol, alguns amb un cos de gimnàs i retra­tant-se fent el signe de la victòria. Això aca­barà com a França.” Dei­xant de banda que en alguns països afri­cans els mòbils tenen preus de per riure com­pa­rats amb els d’aquí i que arri­bar en pas­tera només és apte per als més forts, el tuit demos­tra una capa­ci­tat d’eme­tre pre­ju­di­cis a pri­mera vista que fa fere­dat. Ara que és dipu­tada també cal escru­tar Sílvia Orri­ols, alcal­dessa de Ripoll. Dis­curs al Par­la­ment: “Les polítiques proim­mi­gra­ci­o­nis­tes ens han trin­xat el país, no per­me­trem que rega­lin els ser­veis públics a qui ha vin­gut a delin­quir.” Més pre­ju­di­cis, i obli­dant que Cata­lu­nya neces­sita ingent mà d’obra immi­grant, ho pro­clama el Banc d’Espa­nya. Si a les xar­xes s’escam­pen anònims delic­tes d’odi, la fis­ca­lia diu que a par­tir d’ara ho vigi­larà. Però tenim obert aquest altre front, el dels exces­sos ver­bals d’alguns polítics que sense ser necessària­ment delic­tius afe­gei­xen una ben­zina peri­llosa a la foguera dels dis­ba­rats. Lli­ber­tat d’expressió, sí. Rèpli­ques enèrgi­ques, també. El pre­si­dent Ara­gonès ho va inten­tar, però girar-se d’esquena quan par­lava Igna­cio Gar­riga no ser­via de gaire res. De moment el pre­si­dent Illa ja s’ha enca­rat uns pocs segons a Orri­ols, però espe­rem més èpica, antídots potents, tri­ple dosi. “Pre­su­mim de ser un país gran però no som capaços d’ali­men­tar els nos­tres pobres, ni aten­dre tots els malalts, ni donar sos­tre a tot­hom. Això no és un país fort. I per solu­ci­o­nar-ho no podem enfron­tar els joves amb els vells, els negres amb els blancs, els pobres amb els més pobres. Ens enfon­sem o ens sal­vem, però ple­gats.” Ho diu Robert Red­ford a El can­di­dat (1972). Pot­ser al Par­la­ment fal­ten millors guio­nis­tes per a aquests temps agres.