Llengua i voluntat

Les enti­tats cul­tu­rals estan pre­o­cu­pa­des a Cata­lu­nya, les Illes Bale­ars i el País Valencià pel des­cens de les xifres que fan referència a l’ús social de la llen­gua. El català ha des­a­pa­re­gut dels espais d’oci i esbarjo i està retro­ce­dint a mar­xes forçades com a eina de comu­ni­cació entre la gent jove. L’ús de les xar­xes soci­als com a eina de comu­ni­cació ha impul­sat els joves a intro­duir el cas­tellà, i fins i tot l’anglès, com a llen­gua de relació, amb la volun­tat d’arri­bar al màxim nom­bre de per­so­nes, i això ha afec­tat també el seu cer­cle de relació per­so­nal.

Mal­grat això, però, Òmnium asse­gura que, amb l’actual inversió de les admi­nis­tra­ci­ons, tri­ga­rien 19 anys a donar res­posta a totes les per­so­nes que no saben català a Cata­lu­nya i que han mani­fes­tat que el volen apren­dre. Si no hi ha oferta de cur­sos perquè no hi ha pro­fes­so­rat o ningú que pagui aquest pro­fes­so­rat, de què ens quei­xem?

Actu­al­ment es fan cur­sos de català per a poc més de 100.000 per­so­nes l’any, quan la cua és de 2,3 mili­ons de per­so­nes. El cert és que es pot viure a Cata­lu­nya sense par­lar català. I és ales­ho­res quan la volun­tat d’apren­dre la llen­gua cobra més valor. Igual que la volun­tat d’ense­nyar-la... Perquè al car­rer també la podem ense­nyar, la llen­gua. Només l’hem de par­lar.