Conversa esfilagarsada

Arribo a la parada de l’autobús. Miro el plafó: fal­ten cinc minuts per al meu viatge. Al banc hi seuen tres dones: dues que sem­blen del país i una musul­mana jove­nota. Hi ha una mica de lloc entre elles. Sec al cos­tat de la dona enve­lada. Sem­bla que em mira una mica mala­ment, com si no li fes cap gràcia seure al cos­tat d’un home. El cas és que ben aviat s’aixeca i es para davant el plafó dels hora­ris. Tot cor­recte, per mi.

Men­tre obro el telèfon per si hi hagués algun encàrrec de casa, passa un bus que no és el meu i gai­rebé tot­hom hi puja. Quan se’n va que­dem dos homes a la parada. El meu com­pany acci­den­tal em diu: “Aquesta gent són així, tot ho volen de franc.” Me’l miro un moment perquè no estava al cas i no sé del que em parla. Deu tenir uns cin­quanta anys, pot­ser sei­xanta, ben con­ser­vat. “Jo –em diu– ho he pagat sem­pre tot. I aquesta gent es pensa que tot és de franc.” Lla­vors, com que veu que no sé de què parla, m’explica que algú –suposo que parla de la noia mora– ha ense­nyat un paper, que ves a saber d’on ha tret, i no volia pagar. “El xofer ho tenia clar: o pagava o no pujava.” “I què ha fet?”, pre­gunto. “Doncs no ha pujat.” Pot­ser, ves a saber, el pro­blema no era dels diners del bit­llet. Als auto­bu­sos no dei­xen pagar en metàl·lic. Només amb tar­geta. I si no duia tar­geta?

Men­tre jo em feia els meus rao­na­ments el meu com­pany de parada con­ti­nu­ava rei­vin­di­cant. Que ell ho havia hagut de pagar tot, que abans aquest era un país tran­quil, orde­nat, sense bara­lles al car­rer i sense gani­ve­ta­des. Creu que cada vegada les coses van més mala­ment, que tot el que es va gua­nyar en l’etapa d’en Pujol ara es perdrà. “I jo els havia votat sem­pre...” Entenc que als soci­a­lis­tes. No em diu a qui vota ara. Ni m’ho sabria ima­gi­nar. La veri­tat és que he per­dut el fil. El meu inter­lo­cu­tor està sal­tant d’una cosa a l’altra, o jo no estic prou atent. Li demano dis­cul­pes perquè he vist que el meu autobús ja gira la can­to­nada. Val més que no badi. I que consti que la con­versa tenia el seu interès, però dema­nava l’atenció de tots dos, una mica de temps i, pot­ser, una taula amb dos cafès fume­jants. A veure si ens tro­bem un altre dia. Al cafè, con­vido jo. Soc, com ell, dels que sem­pre han pagat el beure. I el que cal­gui.