Tot és ara i res

El títol d’aquest arti­cle cor­res­pon al d’un lli­bre impor­tant de Joan Vinyoli de 1970. Era el recull que inau­gu­rava la seva tri­lo­gia poètica dels anys setanta (que com­ple­ten les obres Encara les parau­les, de 1973, i Ara que és tard, de 1975). El sen­tit d’aques­tes parau­les –“tot és ara i res”– resulta molt clar, i entronca amb el d’alguns tòpics lite­ra­ris que defen­sen la con­dició ina­jor­na­ble del viure (i, doncs, el seu apro­fi­ta­ment): el collige virgo rosas, el carpe diem o el tem­pus fugit. Amb aquesta fórmula, Vinyoli insi­nu­ava que, en l’exer­cici afa­me­gat de la vida, cal no tan­car-se, cal expe­ri­men­tar, no ser una presa fàcil i resig­nada de la desídia –sem­pre m’ha cri­dat l’atenció que, cinc anys després, el poeta publiqués un lli­bre titu­lat Ara que és tard. Em sem­bla molt sig­ni­fi­ca­tiu.

Però avui vull cap­gi­rar el sen­tit d’aquesta fórmula d’èxit, sense negar-ne, esclar, el sig­ni­fi­cat pro­fund. Si algú us engalta: “Tot és ara i res”, pro­ba­ble­ment us vol dir que esteu massa pen­dents de tot allò que no forma part del minut que vivim ara mateix, l’únic minut (o l’única hora o, fins i tot, l’únic dia, però no gaire més) del qual podem estar segurs. Ente­sos! Qui només es rabeja en el pas­sat es dis­treu de l’ara, i lla­vors, encara que no ho vul­gui, inver­teix en dolor o des­es­pe­rança. Qui fa gai­res pre­vi­si­ons sobre el futur –el verb que ara està de moda és pro­jec­tar– demos­tra no esti­mar gaire el pre­sent, que és l’únic temps de què podem dis­po­sar amb plena cer­tesa. I, com la lle­tera del conte, no deixa de fer cas­tells en l’aire, que, ben segur, s’esfon­dra­ran amb una sorda remor. Tot això queda clar, sí, però a mi em fa l’efecte que els temps que vivim, o que patim, molt influïts per deter­mi­na­des filo­so­fies o reli­gi­ons (sobre­tot ori­en­tals), pri­vi­le­gien el pre­sent en detri­ment del futur i, sobre­tot, del pas­sat. I és aquí on salta la meva alarma. I és aquí que m’agra­da­ria pre­gun­tar a Vinyoli, a qui tant admiro: “Joan, tot és ara, d’acord. Però, ¿i res més? ¿N’estàs segur del tot?”

Un amic molt esti­mat que ha mort aquest estiu em con­fes­sava, ara fa set mesos, que estava relle­gint el poema més antic de què la civi­lit­zació té constància: el de Gil­ga­mesh. Lla­vors ell ja estava molt malalt, i, en la des­es­pe­ració d’un estat tan ina­pel·lable, bus­cava aga­falls que pogues­sin pro­por­ci­o­nar-li una mica d’espe­rança. Recordo que va subrat­llar aquest vers, i que el vam comen­tar ple­gats: “Oblida la mort i busca la vida”. A pri­mer cop d’ull, pot sem­blar una defensa del tot és ara i res. I sí, en efecte, en la pri­mera part de la coor­di­nació hi ha una defensa del pre­sent i una negació implícita del futur (la mort pla­nava damunt seu des de feia dos mesos, per mor del diagnòstic tan deso­la­dor). Però a mi em sem­bla que en la recerca de la vida no hi pot dei­xar d’haver una ambició de futur, per petita que sigui, no només afir­mació en el pre­sent.

Cap­fi­cat per aques­tes qüesti­ons, vaig pre­gun­tar al meu amic Marc Galofré què en pen­sava, de tot ple­gat. Vaig veure que estàvem apro­xi­ma­da­ment d’acord, però ell va fer ser­vir una expressió d’una gran pene­tració que no em puc estar d’apun­tar: la de “l’abso­lu­tisme del pre­sent”. Tots els grans sis­te­mes tota­li­ta­ris (nazisme, esta­li­nisme) n’han aca­bat fent una defensa abran­dada, adàmics com són. És cert, vivim una època abso­lu­tista res­pecte al pre­sent, pro­ta­go­nit­zada per tota mena de caçadors de sen­sa­ci­ons for­tes, gent que rela­ti­vitza (o, fins i tot, menys­prea) la memòria, que és el mate­rial essen­cial per a qual­se­vol escrip­tor que en mereixi el nom. En Marc hi afe­gia que és una època miop, reduc­ci­o­nista res­pecte al pas­sat. Com si tinguéssim la pre­tensió que el que vivim ara mateix és tot el que podem viure, sense tenir en compte què ha pas­sat abans. Wal­ter Ben­ja­min recla­mava la legi­ti­mi­tat de revi­sar el pas­sat perquè hem dei­xat enrere una infi­ni­tat de vícti­mes. L’abso­lu­tisme del pre­sent –con­ti­nuen sent parau­les del meu amic– implica una mirada esbi­ai­xada, de caràcter deter­mi­nista. Ara bé, si mirem al pas­sat i con­ce­bem el futur, se’ns obre un gran nom­bre de vies: de la crítica del que s’ha vis­cut i la pre­visió pon­de­rada del que podria esde­ve­nir-se, n’hauríem de sor­tir necessària­ment més savis.

Fa anys vaig conèixer una dona a qui vaig intro­duir en la lec­tura de Vinyoli. Sem­pre més m’ho va agrair. Quan la nos­tra relació es va esquer­dar, ella va escriure aquesta frase: “Tot és ara i res” en el per­fil del seu what­sapp. Tot qua­drava: exal­tant el pre­sent, s’estal­vi­ava d’ana­lit­zar un pas­sat comú dolorós i un de més antic, el seu, que encara ho era més i que, en certa manera, va pro­pi­ciar el fracàs del que volíem cons­truir.