Illa i el vidre trencat

Tot comença amb una con­versa de sobre­taula, el pri­mer dia de feina. Per què ens hem venut el cen­tre històric de Bar­ce­lona? Les expli­ca­ci­ons són diver­gents: uns es refu­gien en la lògica expan­siva del capi­tal i l’espe­cu­lació. D’altres apor­ten la rèplica: ni Milà és Bar­ce­lona ni totes les des­ti­na­ci­ons turísti­ques aca­ben con­ver­ti­des en para­di­sos de roba barata, ram­poi­nes per a turis­tes, gela­te­ries i ger­res de san­gria a nou euros. Con­clusió: alguns esti­men el seu país, d’altres no.

En ter­mes sociològics, la dis­cussió no és menor. Quina con­fiança podem posar en l’indi­vidu com a agent cor­rec­tor del declivi de la ciu­tat? Al cap i a la fi, el pro­pi­e­tari sem­pre pot deci­dir no ven­dre ni accep­tar el canvi d’ús del seu immo­ble. Quanta res­pon­sa­bi­li­tat ator­guem al mer­cat? Algú dirà que, si la pressió de la demanda imposa el tipus de ciu­tat que tenim, és perquè la ciu­ta­da­nia així ho vol. I final­ment, quina con­fiança podem ator­gar a l’àmbit públic com a motor cor­rec­tor? Dit d’una altra manera, si hom volgués pro­te­gir un model de ciu­tat, ja s’hau­rien impe­dit deter­mi­na­des actu­a­ci­ons per la via de la regu­lació: llei d’usos urbanístics, taxa turística, llei d’arren­da­ments urbans, regu­lació de preus, ús del Port, etcètera.

La soci­o­lo­gia pot aju­dar-nos a apa­mar la dis­cussió. La teo­ria del vidre tren­cat ens diu el següent: si una fines­tra es trenca i no es repara, la gent assu­meix que l’edi­fici no interessa a ningú i, en con­seqüència, més fines­tres seran tren­ca­des. Fem l’ana­lo­gia amb la ciu­tat. Si el meu veí deci­deix con­ver­tir una botiga cen­tenària en una de samar­re­tes espor­ti­ves i bar­rets mexi­cans, per què hau­ria de fer jo altra­ment? De la mateixa manera, si el govern (esta­tal, autonòmic, local) no pro­te­geix l’espai públic, per què ho hau­ria de fer el ciu­tadà? I, encara, si el meu veí ha posat el pis de llo­guer turístic i ni jo ni la meva família acon­se­guim dor­mir ni viure en pau, per què no hau­ria de fer jo el mateix? Com deia l’anunci: cada dia que passa són diners per­duts.

Per uti­lit­zar la ter­mi­no­lo­gia clàssica, som davant de la con­fusió entre bé d’ús i bé d’inter­canvi. Si tot bé és un sim­ple mitjà per gene­rar ren­des, per què he de tenir jo cura d’aquest bé (l’habi­tatge, l’espai públic, la ciu­tat) més enllà d’uti­lit­zar-lo per fer diners? Con­fon­dre els ter­mes ens aboca on som: ens estem car­re­gant la ciu­tat. Com l’evidència demos­tra, quan les comu­ni­tats tenen la capa­ci­tat efec­tiva de res­pon­sa­bi­lit­zar-se dels béns col·lec­tius, els ciu­ta­dans en tenen cura. Quan ningú en té cura, el celo­bert esdevé un abo­ca­dor, els deu­tes de la comu­ni­tat pugen i els espais comuns es fan malbé.

I ara tor­nem a la notícia de l’estiu. Quin és el revers de les pro­tes­tes amb pis­to­les d’aigua con­tra la mas­si­fi­cació turística, l’enca­ri­ment de l’habi­tatge i la deser­ti­fi­cació comer­cial? Ho vam veure en l’entre­vista al pre­si­dent, a TV3, dilluns pas­sat. El nou govern, des­comp­tant el suport dels seus socis, tindrà com a pri­o­ri­tat acce­le­rar l’expansió de l’aero­port. El cri­teri i el com, anun­ci­ava, ho dei­xarà en mans dels experts.

Podem estar d’acord que la dis­cussió es faci de manera rao­nada i enra­o­nada, això és pública, però hauríem de dema­nar que l’abast de la dis­cussió no sigui si la ter­cera pista ha de tenir més o menys metres, o si els aigua­molls del Prat s’han de pro­te­gir, o quants pins hem de plan­tar per com­pen­sar l’impacte medi­am­bi­en­tal de l’ope­ració. Com diu l’adagi: digues-me quins experts poses i et diré el resul­tat de la deli­be­ració.

El que neces­si­tem és vin­cu­lar la dis­cussió de l’ampli­ació del Prat amb altres debats com, per exem­ple, el de la com­pa­ti­bi­li­tat de les zones de bai­xes emis­si­ons amb els macro­cre­uers del port de Bar­ce­lona. També el del model de desen­vo­lu­pa­ment comer­cial: si amb aquests nous cen­te­nars de milers de pas­sat­gers que arri­ba­ran per via aèria ja ens va bé el que tenim o si no ens esti­maríem més, direc­ta­ment, esten­dre el Poble Espa­nyol de Montjuïc a la resta de la ciu­tat.

Com tots els pro­jec­tes ambi­ci­o­sos, en un debat com aquest cal embar­car dife­rents nivells admi­nis­tra­tius i movi­ments veïnals. I és que l’anunci d’Illa no és només un pro­jecte tècnic, ni tan sols econòmic, sinó que deter­mina una visió del model de país i de ciu­tat que volem. El debat no és sim­ple però sí que és urgent. I per als que encara tin­guin dub­tes sobre el nivell d’afar­ta­ment veïnal, els reco­mano seguir el compte Sar­di­nas en Bar­ce­lona a les xar­xes soci­als. Apren­dran alguna cosa, som­riu­ran i pot­ser es car­re­ga­ran de raons per tal de començar a actuar.