Turisme popular

S’acaba la tem­po­rada turística d’estiu sense que el debat sobre el model social i econòmic que com­porta s’hagi resolt o acla­rit. Pro­ba­ble­ment perquè tot­hom té part de raó i perquè no és el mateix par­lar dels efec­tes i del model de les grans ciu­tats turísti­ques del món, entre les quals hi ha Bar­ce­lona, que fer-ho d’altres des­ti­na­ci­ons com Girona, el Piri­neu de Lleida i el Pri­o­rat, per exem­ple, en què el reclam turístic és tot un altre. I el per­fil del turista, és clar. En qual­se­vol cas, tot­hom està d’acord a par­lar d’un feno­men inne­ga­ble: la uni­ver­sa­lit­zació del turisme en pràcti­ca­ment totes les capes soci­als fa que el nom­bre de visi­tants s’incre­menti a tot arreu i això com­porta, òbvi­a­ment, impac­tes que abans no es produïen. Alguns experts aler­ten, no sense raó, que hi ha un cert clas­sisme quan es qüesti­ona el turisme dit de mas­ses; durant dècades, viat­jar en avió o visi­tar indrets d’arreu d’Europa, o pas­sar vacan­ces en llocs que ano­menàvem para­disíacs, era a l’abast d’unes clas­ses soci­als benes­tants i, per tant, mino­ritàries. Qüesti­o­nar el dret de clas­ses popu­lars a gau­dir del mateix turisme només perquè són les majo­ritàries i això ens genera dis­tor­si­ons és un error. Ges­ti­o­nem les dis­tor­si­ons, i cor­re­gim-ne els efec­tes adver­sos, però defen­sem el dret que tenen els tre­ba­lla­dors de ren­des més modes­tes a gau­dir de les nos­tres ciu­tats i dels nos­tres atrac­tius turístics.