El dia de les mares

S’ha ins­tau­rat un nou cos­tum entre la població feme­nina, i fa tota la pinta que ha arri­bat per roman­dre-hi. Déu-n’hi-do les que s’hi han anat allis­tant, al nou grup. Només calia parar ahir l’ore­lla a l’entrada de qual­se­vol escola per enten­dre que cada vegada són més i per cap­tar les veri­ta­bles inten­ci­ons del col·lec­tiu: dedi­car-se una jor­nada, o una part d’aquesta, a si matei­xes. Són les mares que ja no els fa cap ver­go­nya adme­tre que han dema­nat festa a la feina el pri­mer dia de classe dels seus fills per cele­brar l’efemèride com toca, que només pot ser inver­tint entre cinc i vuit hores –en funció de si han incrus­tat o no la cana­lla al men­ja­dor de l’escola– a tocar-se la pampa. És un auto­ho­me­natge, el que cada dia es fan més dones, gua­nyat a pols. Les pri­me­res mili­tants expli­ca­ven que aga­fa­ven festa per poder acom­pa­nyar i reco­llir el nen i la nena el seu pri­mer dia d’escola, com jus­ti­fi­cant el pecat que esta­ven come­tent. Això ha pas­sat a la història. Ara les mares cele­bren, exul­tants, que per un dia pen­sa­ran pri­mer en elles, després en elles, i final­ment en elles. Sobre­tot perquè saben que serà un únic dia a l’any i que serà irre­pe­ti­ble. Després vin­dran les cur­ses per com­plir amb la feina i amb les obli­ga­ci­ons de mare. I córrer amunt i avall per arri­bar a les extra­es­co­lars, i pen­sar set sopars a la set­mana, i bus­car un forat per com­prar saba­tes, que al nen se li ha dis­pa­rat dos números el peu, i dema­nar hora al pedi­a­tre, que toca revisió i pot­ser una vacuna pen­dent que ni sabies que hau­ria d’estar posada des de fa un any, i mar­car en ver­mell al calen­dari les reu­ni­ons a l’escola o no hi tor­naràs a pen­sar, i bus­car uns minuts dia­ris per seure a lle­gir amb la cana­lla, que vols ser un bon exem­ple de tot però la maleïda rutina et fa sen­tir que no ets exem­ple de res. I treure for­ces per aten­dre el pare quan, a la nit, et demani un resum del que han fet els menuts.