Diada

Avui és la Diada Naci­o­nal de Cata­lu­nya. No podem fal­tar a les mani­fes­ta­ci­ons. Una de tan­tes raons, no sé si la prin­ci­pal, és que la classe política vol­dria la Diada reduïda a allò que va ser tants anys: una des­fi­lada pro­to­col·lària de polítics des­va­gats i d’ins­ti­tu­ci­ons amb cara de “i jo què hi pinto aquí?”, anant a por­tar un ram de flors tot sen­tint els aplau­di­ments o l’esbron­cada dels sos­pi­to­sos habi­tu­als. L’ano­me­nat procés ho va can­viar, i tot i man­te­nint el ritual abans esmen­tat, vam omplir els car­rers i les car­re­te­res del país amb cen­te­nars de milers (mili­ons) de per­so­nes... i això va sotra­gar els polítics tant aquí com a l’Estat espa­nyol. Els d’allà –i per­do­neu l’expressió– es van enca­bro­nar; els d’aquí –i tor­neu a per­do­nar– es van aco­llo­nir. A cop de mani­fes­ta­ci­ons (pot­ser lli­ris­tes, i què?) vam por­tar el país al caire de la inde­pendència, mal­grat uns i altres polítics. Ho podem tor­nar a fer; només (!) cal que tor­nem a fer el que vam fer, que ja en sabem; i quan tor­nem a arri­bar al punt al qual vam arri­bar, com que ja en sabem, no caure en els matei­xos errors; clau per a això és que –perdó– els aco­llo­nim tant que tots els polítics que lla­vors ens van fallar enten­guin que l’únic ser­vei que els queda per fer al país és ple­gar i dei­xar el lloc a gent nova sense mot­xi­lles. Però, i repe­teixo, hem de ser altra vegada mul­ti­tud al car­rer. O sigui que avui, a mani­fes­tar-nos. Som-hi?