Ho ha tornat a fer

Durant una desena d’anys, el debat ha estat pro­ta­go­nit­zat pel procés i les seves deri­va­des, una qüestió no resolta que el nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, amb la ines­ti­ma­ble ajuda d’Esquerra, dona per tan­cada quan, segons ell, la pro­posta soci­a­lista ha paci­fi­cat Cata­lu­nya. Ara s’obre un nou front de debat i la immi­gració con­vida a una altra con­trovèrsia, amb el repte de saber arti­cu­lar un país més inclu­siu i soli­dari.

Un gran des­a­fi­a­ment, quan aquí s’enca­de­nen un munt de far­cells dife­ren­ci­als: cul­tu­ral, social, religiós, econòmic i, per acu­mu­lació, polític. Res és gratuït en la recons­trucció d’un país que encara té pen­dent la reso­lució de la relació amb l’Estat espa­nyol i que, a més, observa asto­rat l’ascens de la ide­o­lo­gia ultra­dre­tana. Enten­dre la nova situ­ació és el repte ine­lu­di­ble.

El canvi de para­digma té l’esce­nari prin­ci­pal a les grans urbs metro­po­li­ta­nes, den­sa­ment pobla­des i poc ama­bles amb els can­vis soci­als, on l’esforç de les admi­nis­tra­ci­ons es fa molt neces­sari. Per pro­xi­mi­tat, els ajun­ta­ments són els màxims impli­cats en el debat ciu­tadà. I no es pot jugar amb acti­tuds ale­gre­ment inso­lidàries ni ven­dre con­cep­tes equi­vo­cats d’una rea­li­tat que exi­geix valen­tia política.

Fa temps que s’ha defi­nit Bada­lona com un labo­ra­tori de polítiques diver­ses i dis­per­ses, on durant una qua­ran­tena d’anys han gover­nat con­sis­to­ris de tots colors, des de comu­nis­tes fins a popu­lars, pas­sant per tot l’arc par­la­men­tari, amb un con­junt d’alcal­des sin­gu­lars fins a arri­bar al més sin­gu­lar dels alcal­des, el popu­lista García Albiol, un home de vir­tuts cone­gu­des que en l’última con­sulta muni­ci­pal acon­seguí una més que fol­gada majo­ria abso­luta.

Un bat­lle de nota­ble alçada –tant pròpia com de l’arbre nada­lenc– que es dis­tin­geix per una seqüència de con­flic­tes racis­tes i que no perd ocasió per expres­sar la militància xenòfoba. Encara calenta la des­qua­li­fi­cació que feu dels immi­grants amb qui coin­cidí en un ferri pro­ce­dent d’Eivissa, ha con­vi­dat els seus con­ciu­ta­dans a lin­xar un pillet mar­roquí que supo­sa­da­ment atempta con­tra la pro­pi­e­tat pri­vada. “Perdó, no em puc con­te­nir –ha dit–, però [l’actu­ació dels immi­grants] és un puto escàndol..., i nosal­tres no podem posar un poli­cia a cada can­to­nada.” “El que passa a Espa­nya amb aquesta gent [immi­grants mar­ro­quins] no té nom”, ha dit Albiol, men­tre afir­mava que enten­dria que els bada­lo­nins actu­es­sin vio­len­ta­ment con­tra el des­co­ne­gut, sobre­tot si és de pell fosca. La minis­tra Elma Saiz ha anun­ciat que por­tarà a l’Obser­va­tori del Racisme aques­tes decla­ra­ci­ons peri­llo­ses, però a les xar­xes l’alcalde defensa les seves afir­ma­ci­ons i acusa els detrac­tors de no conèixer la rea­li­tat.

García Albiol no enga­nya: es pre­senta tal com és i pensa. Després, les lec­tu­res ja les faran els qui l’escol­ten. Ras i curt, aquest és el pro­blema, que les posi­ci­ons xenòfobes són ben vis­tes per un sec­tor de la població, gent que a Bada­lona, i a molts altres llocs, tanca els ulls a una soci­e­tat can­vi­ant i culpa l’immi­grant de tots els mals. El con­flicte és de mag­ni­tud i cal una activa actu­ació mili­tant con­tra el racisme crei­xent i la inso­li­da­ri­tat peri­llosa.