Aprendre dels errors

L’inici de la tar­dor, que astronòmica­ment va ser aquest cap de set­mana pas­sat i mete­o­rològica­ment ja fa uns quants dies més, marca la fi de la tem­po­rada alta del turisme. Aquest estiu s’ha par­lat molt de satu­ració turística. La nove­tat és que ja no ho fan només els veïns pre­o­cu­pats, deter­mi­nats grups pro­tec­ci­o­nis­tes o una part dels res­pon­sa­bles polítics. El que resulta espe­ci­al­ment simp­tomàtic és que els empre­sa­ris del sec­tor reco­ne­guin que el crei­xe­ment expo­nen­cial que hem expe­ri­men­tat els últims anys és insos­te­ni­ble. El pre­si­dent de Turisme de Bar­ce­lona, Jordi Clos, ha mani­fes­tat ober­ta­ment que s’ha tocat sos­tre a la ciu­tat i ha advo­cat per un turisme més sos­te­ni­ble. Són decla­ra­ci­ons que arri­ben després que el baròmetre muni­ci­pal situés el turisme com el ter­cer gran pro­blema per als bar­ce­lo­nins, molt a prop de les dades ante­ri­ors a la pandèmia, quan va arri­bar a ser la qüestió que més pre­o­cu­pava els habi­tants de la ciu­tat. I cal tenir pre­sent que les altres dues grans qüesti­ons, la sen­sació d’inse­gu­re­tat i l’accés a l’habi­tatge, hi tenen a veure. A Clos ningú l’ha tit­llat de turis­mofòbic per aquesta reflexió, men­tre que sovint la manera d’aca­bar qual­se­vol debat sobre el model turístic és pen­jant la llufa als qui aler­ten dels efec­tes d’un crei­xe­ment des­con­tro­lat. En el mateix sen­tit que el pre­si­dent de Turisme de Bar­ce­lona es va mani­fes­tar la patro­nal Excel­tur, que hi afe­gia que el crei­xe­ment pot aca­bar sent con­tra­pro­du­ent.

Tot indica que aquest està sent i serà un any de rècord per al sec­tor. Les últi­mes dades d’abans de la tem­po­rada alta cer­ti­fi­ca­ven un incre­ment del 12 per cent del nom­bre de turis­tes estran­gers, que ens situ­a­ven als nivells d’abans de la pandèmia. Més turis­tes i més des­pesa, però l’aug­ment del que es gasta cada un de mit­jana està crei­xent menys que la inflació. I això vol dir que més turis­tes, a més d’insos­te­ni­ble, és cada cop menys ren­di­ble.

Molts han estat els res­pon­sa­bles d’inflar la bom­bo­lla del turisme. No hi ha cap indici que ens faci pen­sar que és un glo­bus a punt d’escla­tar, que en aquest cas no seria el pro­blema. La qüestió és que quan aquesta bom­bo­lla es fa més gran més espai neces­sita i, com qual­se­vol altra, va empe­nyent tot el que té al seu entorn. És una rea­li­tat física. Es fa difícil renun­ciar a l’apor­tació d’un dels motors de l’eco­no­mia i costa abor­dar una regu­lació ade­quada a la nova rea­li­tat sense tenir clars quins en seran els efec­tes. Però el diagnòstic està fet fa temps: com més gran és el pes dels sec­tors amb un baix valor afe­git, menor és la pro­duc­ti­vi­tat del con­junt de l’eco­no­mia. En aquest àmbit, com en altres, no es tracta de créixer més sinó de fer-ho millor.

Fa massa anys que es parla d’un canvi de model turístic, sobre­tot pel que fa a les des­ti­na­ci­ons de costa, sense que hi hagi hagut una veri­ta­ble trans­for­mació (tret, és clar, d’alguns casos pun­tu­als). Lluny d’això, s’han mime­tit­zat els errors que s’han comès en el pas­sat a les noves des­ti­na­ci­ons i en els nous per­fils de turisme. En són exem­ples les pobla­ci­ons d’inte­rior i de mun­ta­nya, antics para­di­sos del silenci asset­ja­des pel bro­git de la massa i l’inci­visme. També seria un exem­ple de com espat­llar una bona idea el que està pas­sant a Girona, que va optar pel turisme de bici­cleta però que no ha sabut mesu­rar fins on podia assu­mir el seu entorn el crei­xe­ment de visi­tants i de tot el que porta asso­ciat. I un cop més el debat se situa entre un èxit (com pot ser la fira Sea Otter Europe, que ha rebut aquest any més de 68.000 visi­tants) i un fracàs (com ho és, des de tots els punts de vista, el van­da­lisme en res­posta a la pressió sobre el Barri Vell de la ciu­tat).

Si mirem el que passa al nos­tre entorn veu­rem que, un cop més, tenim una mani­fes­tació local d’un pro­blema glo­bal. El debat que es plan­teja aquí sobre el turisme també s’ha obert en altres des­ti­na­ci­ons i ningú ha demos­trat que tin­gui una fórmula efec­tiva. Hi ha qui ha optat per començar a aixe­car una bar­rera econòmica, apu­jant preus i esta­blint peat­ges (si ara ja es paga per entrar a gai­rebé tots els espai tan­cats, el tiquet que caldrà abo­nar per acce­dir a la Fon­tana di Trevi pot obrir un camí per pas­sar a cobrar per acce­dir als espais públics a l’aire lliure). En el camí per millo­rar la qua­li­tat es poden fer mol­tes altres coses, que no sem­pre van lli­ga­des al preu, com apli­car de manera efec­tiva unes nor­mes de com­por­ta­ment o un codi de con­ducta. Però l’experiència ens demos­tra que l’únic fac­tor veri­ta­ble­ment efec­tiu és reduir l’oferta, per evi­tar que s’acabi equi­li­brant d’una manera o una altra amb la demanda.