Piromusical

Quina poca-sol­tada! He de reconèixer que, com a melòman irre­dempt, sem­pre m’ha sem­blat incom­pa­ti­ble bar­re­jar música i soroll, i això no vol dir, ni de bon tros, que no m’agra­din els espec­ta­cles de pirotècnia. Però, com diu la dita, “cadascú a casa seva”. Quan va començar aquesta moda, en vaig veure algun i, mal­grat que la música i els petards lli­guen com l’aigua i l’oli i per defi­nició l’espec­ta­cle no m’agra­dava, tenies la impressió que algú s’havia pres una certa molèstia inten­tant que alguna de les explo­si­ons o seqüència d’explo­si­ons de la pirotècnia “lligués” poc o molt remo­ta­ment amb algun pas­satge musi­cal. Després d’una colla d’anys sense veure-ho, dimarts em va picar la curi­o­si­tat i la con­clusió va ser que allà algú va fer una llista de cançons a posar (sem­bla que va ser la can­tant Rosalía) i algú altre, a l’hora indi­cada, va posar foc a la metxa. Si quan ho inten­ta­ven ja era gai­rebé impos­si­ble que lligués res, dimarts, que no ho van ni inten­tar, va ser el que deia al prin­cipi: una poca-sol­tada, que a més deu haver cos­tat un dine­ral. La meva con­clusió és que que­da­ria molt millor fer un cas­tell de focs arti­fi­ci­als com més espec­ta­cu­lar, millor. I la música, allà on no hi hagi petards. De les cançons tri­a­des per la Rosalía, val més que no en par­lem.