El consol de la gratuïtat

La gratuïtat del ser­vei de Roda­lies pot tenir els dies comp­tats. El govern espa­nyol s’està plan­te­jant posar fi a una mesura que es va començar a apli­car el juliol del 2022 per aju­dar a con­tra­res­tar l’alta inflació pro­vo­cada per la invasió d’Ucraïna. La inflació sem­bla con­tro­lada i és lògic, doncs, que una mesura tem­po­ral de tan alt cost es retiri. Tot i que una cosa són les dades macro­e­conòmiques i una altra, de molt dife­rent, és l’eco­no­mia a peu de car­rer, aque­lla en què la ciu­ta­da­nia no veu la mateixa millora. La tor­nada al paga­ment, si és que torna, arri­barà en el pit­jor moment per a les per­so­nes que estan sent sot­me­ses, des de dimarts, al via­cru­cis que repre­senta arri­bar des de les ter­res tar­ra­go­ni­nes a Bar­ce­lona. Per molt que Renfe hagi habi­li­tat un bon ser­vei alter­na­tiu, la rea­li­tat que els pas­sat­gers de les línies del sud s’estan tro­bant cada dia és un tra­jecte infer­nal, ple de retards i trans­bor­da­ments, i de trens plens perquè sem­bla ja una broma maca­bra que, com més satu­ració hi ha a les esta­ci­ons, més trens curts, de menys capa­ci­tat, pas­sen per les vies. La gratuïtat del ser­vei és almenys un con­sol, perquè ja que és dolent almenys no fa mal a la but­xaca. I té, alhora, un efecte per­vers, perquè són mol­tes les per­so­nes que diuen: “És gra­tis, no se li pot dema­nar més.” Doncs no, perquè ni és gra­tis, ja que es finança amb diners públics –que de forma directa o indi­recta paguem entre tots–, ni el fet que sigui de paga­ment és una garan­tia de bon ser­vei, com hem vist en el pas­sat. Jo paga­ria encan­tada un tren que em portés pun­tual al meu lloc de destí.