PSC, alternativa PSC

Els de Junts s’han tro­bat a Water­loo per pre­pa­rar la missa con­gres­sual que ofi­ci­a­ran a finals de mes i en què és bàsic que no se’ls encen­gui cap foguera. D’acu­mu­la­ci­ons de caliu i massa fores­tal remu­llada que podrien revi­far amb qual­se­vol bufa­rut de vent, en tenen mol­tes més de les que vol­drien, però les han de tenir peri­me­tra­des i con­tro­la­des ara que a ERC se’ls crema la casa pels qua­tre cos­tats. Aquesta ha estat la funció essen­cial de la tro­bada de Water­loo. Per això Puig­de­mont ha rea­fir­mat que no els deixa. No és clar encara com a què es que­darà, però des­car­ten opci­ons. De cap de l’opo­sició, ja és clar que no. Men­tre Puig­de­mont hi sigui, a Junts es man­tin­dran junts, pugeu-hi de peus. Encara és la millor carta elec­to­ral. No deixa de ser empre­nya­dor i no deixa de ser lamen­ta­ble, però aquesta tar­dor, men­tre no tin­guem els resul­tats dels dos con­gres­sos, con­ti­nu­a­rem en la per­versa dinàmica de la lluita per l’hege­mo­nia dins l’inde­pen­den­tisme. Així va tot, i ningú pot negar que els inde­pen­den­tis­tes ens hem gua­nyat a pols el que tenim. Albert Batet ha pro­cla­mat que no ento­ma­ran la figura de cap de l’opo­sició, però que ells son “l’única alter­na­tiva al PSC”. Ha des­bar­rat. Batet i tots ple­gats sabem que l’única alter­na­tiva al PSC, amb el pano­rama actual, és el PSC. O el PSC, o un patac des­co­mu­nal i anem a elec­ci­ons aquí i allà i resulti el que resulti. Era Ser­rat qui ho can­tava: “Mai és trista la veri­tat. El que no té és remei.”