Puig Antich, mig segle després

El reco­nei­xe­ment de Sal­va­dor Puig Antich com a víctima del fran­quisme i la decla­ració d’il·lega­li­tat i il·legi­ti­mi­tat del tri­bu­nal que el va con­dem­nar a mort pot ser un acte just, però no es pot dir que faci justícia. No en fa perquè arriba mig segle tard, després d’un peri­ple fei­xuc, llarg i costós que les ger­ma­nes de l’acti­vista lli­ber­tari han acon­se­guit cul­mi­nar. Han cal­gut quan­ti­tats ingents de fe i de per­sistència per vèncer les resistències atàviques d’un estat que a hores d’ara encara con­serva estruc­tu­res que no s’han des­em­pa­lle­gat del tot del pòsit ideològic de la dic­ta­dura. Amb tot, el reco­nei­xe­ment sig­nat pel minis­tre Ángel Víctor Tor­res repara en part –i només en l’àmbit moral– el dany cau­sat i té els efec­tes jurídics que pre­veu la llei –l’anul·lació de tota la causa–, tot i que sorprèn que no s’espe­ci­fi­qui en el docu­ment minis­te­rial que ja és en poder de la família. Una omissió que encara sobta més perquè la nul·litat sí que es va fer cons­tar en el cas del pre­si­dent Com­panys, al juliol. Ja que totes les decla­ra­ci­ons de repa­ració par­tei­xen de l’esfera política i no de la judi­cial –la falta d’ini­ci­a­tiva dels tri­bu­nals és cla­mo­rosa i dela­tora–, al PSC i al PSOE se’ls ha d’exi­gir que com­plei­xin els seus com­pro­mi­sos. Per exem­ple, amb la trans­for­mació de la pre­fec­tura de Via Laie­tana, 43 en un espai de memòria sense que s’hagi de com­par­tir amb dependències poli­ci­als, en un joc d’equi­distància que no té cap sen­tit. Amb tot, no bufen bons vents per a la memòria democràtica. La repa­ració a Puig Antich, fruit de l’apli­cació de la llei –ja insu­fi­ci­ent de par­tida, perquè no pre­veu com­pen­sa­ci­ons econòmiques–, es pro­du­eix en un con­text de dero­ga­ci­ons d’aques­tes legis­la­ci­ons per part de par­la­ments i governs autonòmics con­tro­lats per la dreta i l’extrema dreta. Ho va fer l’Aragó –dero­gació sus­pesa pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal– i el País Valencià –apro­vant una pre­tesa llei de concòrdia– i ho pretén fer el Par­la­ment balear, seu d’esce­nes deplo­ra­bles per part del seu pre­si­dent ultra­dretà, Gabriel Le Senne, estri­pant fotos de repre­sa­li­a­des pel fran­quisme o expul­sant dipu­ta­des soci­a­lis­tes per por­tar samar­re­tes amb la seva imatge. Uns actes que no han tin­gut cap con­seqüència política per a ell.