Memòria d’un instant
La Ben Plantada
Enric Jardí en va parlar al seu Tres diguem-ne desarrelats (Ors, Pijoan i Gaziel). I d’altres també van començar a descabdellar la madeixa. Però sobretot en va treure l’entrellat Francesc Xavier Baladia a Abans que el temps ho esborri, la història de la Barcelona de la Belle Époque i d’una època irrepetible, però sobretot dels anys d’esplendor –i decadència– d’una nissaga, els Baladia, inoblidable. I, per sobre de tots, una dona destaca, per la seva mirada i per la seva bellesa: Maria Teresa Mestre, la Ben Plantada.
Tres cops va retratar Casas la senyora Mestre; de casada, Baladia. D’Ors l’amà platònicament (“Perquè ella és equilibri, mesura i moderació, i al seu entorn només pot donar-s’hi concòrdia i benigna avinença”). Pompeu Fabra en serà cunyat en casar-se amb la seva germana Dolors. Els Baladia eren els hereus d’una de les grans fortunes del país, feta entre Mataró i Barcelona. Puig i Cadafalch, amic íntim de Jaume Baladia, els va construir una casa a Argentona. Van viatjar per Europa, especialment a Suïssa, i a Grindelwald van aprofitar per fer llargues excursions. El muntanyisme els apassionava i la Ben Plantada va ser la primera dona que va pujar a l’Aneto. Tenien tres fills i un futur que el país només reserva a les millors famílies.
La seva popularitat era immensa gràcies a un periodista que escrivia unes glosses a La Veu. Tot Barcelona vivia pendent d’Eugeni d’Ors i de la dama que representava la serenor, l’elegància i una cultura neoclàssicament perfecta i “de com la puixança de la Ben Plantada s’exerceix per a l’ordre, per al desordre, no”. També Josep Pijoan, 10 anys més jove que ella. Cap dels dos no ho volia, però es van enamorar. Una passió impossible, prohibida, en una Barcelona que tremolava només d’imaginar-s’ho.
Al capítol VIII (L’ascensió de la Ben Plantada) D’Ors esmenta, com de passada, el seu amic Josep Pijoan. El rumor s’escampa. I un dia, la Ben Plantada, deixant marit i fills, travessa els Pirineus amb el seu amant. L’estrepitosa i rocambolesca fugida de Pijoan amb la senyora Baladia acaba sent un fet, un instant convertit en el gran escàndol que va sacsejar l’ordre noucentista com poques altres coses farien. Un autèntic terrabastall social. Jaume Baladia no es recuperaria del cop i va menar una vida de reclusió i solitud. Els fills que Teresa deixà enrere, a Catalunya, no la van perdonar mai (excepte la seva filla, que passà amb ella la Segona Guerra Mundial, a Suïssa). Segons el seu besnet, Teresa Mestre va continuar estimant el seu marit, a qui va escriure algunes cartes. Un guió com aquest aniria disputadíssim a Hollywood.
Pijoan i Teresa van marxar primer al Canadà, on ell va reprendre l’ofici d’arquitecte. Van tenir dos fills, Michael i Rosy, i es van convertir al quaquerisme, que van conèixer viatjant per Suïssa i que va tenir una influència cabdal en la seva vida. Van viure a Califòrnia, Chicago i Nova York. Arran d’un viatge a Madrid, Manuel Cossío, de l’editorial Espasa-Calpe, li va encarregar una història de l’art. La Summa artis de Pijoan deixa la seva anterior Historia del arte, de tres volums, com un petit assaig de cap de setmana. Teresa Mestre va morir l’any 1950. Pijoan va tornar a Europa i s’instal·là a Suïssa. Es va retrobar amb el seu amic Gustave Bugnion de Lausana i l’any següent es casà amb Geneviève, la filla petita d’aquell pastor protestant suís. De nou es compromet amb una dona de l’alta societat i s’instal·len en una de les cases propietat de la família, a l’Ermitatge, en un turó amb vistes al Léman i a la catedral, manat construir pel banquer Charles-Juste Bugnion l’any 1842 i que la família va donar a la ciutat el 1976. Aquí naixeria Irene, la seva filla suïssa.
