Nuclear? Sí, gràcies?

No sé si man­te­nir la calma o lliu­rar-me al catas­tro­fisme clàssic que pro­voca el con­cepte d’ener­gia nuclear. Als anys setanta i vui­tanta les cam­pa­nyes con­tra mol­tes de les grans cen­trals euro­pees, sobre­tot arran de Txernòbil, van tenir com a con­seqüència que alguns par­tits verds, sobre­tot a Ale­ma­nya, arri­bes­sin a les seves màximes quo­tes de popu­la­ri­tat. Mol­tes cen­trals van que­dar con­dem­na­des a dor­mir el son dels jus­tos.

Però allò que molts van pro­nos­ti­car com una der­rota de l’ener­gia més pode­rosa cone­guda per la huma­ni­tat, sim­ple­ment va ser un compàs d’espera. Para­do­xal­ment, sobre­tot per al movi­ment eco­lo­gista, la fissió nuclear ha apa­re­gut com a solució (final?) per atu­rar la car­bo­nit­zació del pla­neta i fre­nar, això ens diuen, l’escal­fa­ment glo­bal.

És una trampa. El seny ens diu que la lluita con­tra el canvi climàtic hau­ria de començar per una reducció con­tro­lada i pac­tada del con­sum energètic i per la implan­tació de fonts reno­va­bles. La solució que ens ofe­reix el capi­ta­lisme, en canvi, és la de ‘tran­quils, tenim el foc màgic nuclear’ per con­ti­nuar crei­xent fins a l’infi­nit.

Així s’entén que fins i tot la mateixa minis­tra de Tran­sició Ecològica del govern espa­nyol, Teresa Ribera, la con­si­deri “neta, efi­ci­ent i necessària”. I fa unes set­ma­nes Micro­soft va arri­bar a un acord amb la cen­tral de Three Mile Island, on hi va haver el segon acci­dent més impor­tant de la història (1979) perquè aquesta sub­mi­nis­tri des d’un dels seus reac­tors, tan­cat el 2019, tota l’elec­tri­ci­tat que neces­sita per a la nova intel·ligència arti­fi­cial. Però no cal anar tan lluny. Des d’Ascó i Van­dellòs es genera el 59% de l’ener­gia que gas­tem els cata­lans. Si tan­quen, hau­rem d’anar a com­prar-ne per exem­ple a França, que és el país nuclear per excel·lència. Això sí, ningú vol molins eòlics ni panells solars davant de casa seva.