El rum-rum

“D’això se’n par­lava fa un any”, va asse­gu­rar l’exfun­da­dor de Podem, Pablo Igle­sias, sobre les acu­sa­ci­ons de violència mas­clista con­tra Íñigo Errejón. No el van sor­pren­dre. I es veu que a molts, a poste­ri­ori, tam­poc. Sobre Errejón hi havia un rum-rum, que dirien els comuns. No sols eren rumors. Una noia ja havia denun­ciat públi­ca­ment el 2023 una supo­sada agressió sexista del fins fa poc diri­gent de Sumar en un fes­ti­val de Cas­telló. I, mal­grat tot i tots, Errejón va con­ti­nuar. El meca­nisme que es des­en­ca­dena quan hi ha una acu­sació de violència mas­clista és una abso­luta con­tra­dicció. D’una banda, s’exi­geix a les vícti­mes que denunciïn, tal com ha fet l’actriu Elisa Mou­liaá, amb la revic­ti­mit­zació i l’escarni públic que això com­porta, men­tre, d’una altra banda, es tolera que les orga­nit­za­ci­ons o per­so­nes supo­sa­da­ment conei­xe­do­res dels com­por­ta­ments es posin de per­fil com si res. Com pot ser que Sumar o Més Madrid no inves­ti­gues­sin l’inci­dent de fa un any? Per què no es van dema­nar expli­ca­ci­ons a Errejón? Per quin motiu, si era vox populi, no es van moure? Erra­di­car la violència mas­clista no és una qüestió entre agres­sors i vícti­mes, ens implica a tots com a soci­e­tat. I, en aquest cas, els que ho sabien van girar la cara i no van fer res.