Repetició miserable

Segur que tota una gene­ració fa dies que reviu imat­ges que, per desgràcia, mai ha pogut obli­dar. La dana i l’afec­tació al País Valencià, i en menor mesura a Cata­lu­nya, han revis­co­lat vivències i records de la remor de la pluja tor­ren­cial, els llamps i el so dels trons que han pro­vo­cat ter­ri­bles tragèdies natu­rals i, el que és pit­jor, indig­nació per ges­ti­ons nefas­tes i negligències que han sigut res­pon­sa­bles de mul­ti­pli­car l’abast de la cala­mi­tat que han cos­tat milers de vides. El guió, com les matei­xes fata­li­tats, es repe­teix pas­sin els anys que pas­sin, i la mise­ra­ble gestió es vol tapar con­tro­lant la infor­mació, no ofe­rint totes les dades i amb banys de mas­ses dels man­da­ta­ris de torn.

Tot això es va viure durant set­ma­nes després d’una nit i mati­nada del 25 de setem­bre del 1962 que va pro­vo­car una gran riuada sobre­tot al Vallès Occi­den­tal, el Baix Llo­bre­gat i el Gar­raf, però també al Maresme i el Vallès Ori­en­tal, tot tipus de des­tros­ses mate­ri­als, la pèrdua de cen­te­nars de vides i de des­a­pa­re­guts dels quals avui en dia encara no hi ha dades fia­bles.

Ales­ho­res el règim fran­quista va aga­far el con­trol i mai es van depu­rar res­pon­sa­bi­li­tat sobre aquells que van per­me­tre i es van lucrar dei­xant cons­truir al vol­tant de rie­res i tor­rents en zones inun­da­bles i, el que és pit­jor, que després van per­me­tre tor­nar a repe­tir errors i afa­vo­rir la subur­bi­a­lit­zació en molts muni­ci­pis anun­ci­ant plu­ges de mili­ons per als empre­sa­ris i la indústria men­tre cos­ta­ven d’arri­bar a la població les dona­ci­ons i aju­des econòmiques que s’havien cen­tra­lit­zat. A la riuada natu­ral s’hi va afe­gir la cone­guda popu­lar­ment com a “riuada blava”. Visi­tes de minis­tres als muni­ci­pis afec­tats com Saba­dell, Ter­rassa o Rubí, poste­ri­or­ment dels prínceps Joan Car­les i Sofia, i, vuit dies després, de Fran­cisco Franco. Tot ben cal­cu­lat i ador­nat amb fanfàrria, ban­de­ro­les i pan­car­tes on es podien lle­gir coses com “Nues­tro guía”. Facin la com­pa­ra­tiva i vegin com, mal­grat pas­sar d’una dic­ta­dura a una democràcia, amb tots els mati­sos que hi vul­guin posar, tot segueix un mateix patró amb més o menys encert per als que ho orga­nit­zen.

Ales­ho­res la ràdio era el mitjà de referència per estar infor­mat al moment i a par­tir del qual es va mobi­lit­zar la ciu­ta­da­nia per aju­dar a nete­jar, reco­llir cadàvers o ubi­car dam­ni­fi­cats ens cen­tres d’aco­llida, entre altres. Ara tenim els mòbils i les xar­xes soci­als, a més dels mit­jans con­ven­ci­o­nals, i tot queda més expo­sat, fet que encara fa bullir més la sang quan es com­prova la incom­petència i la uti­lit­zació per fer guerra política de la catàstrofe. Per sort, les imat­ges i els tes­ti­mo­nis d’aquests dies ens per­me­ten que­dar-nos amb una cara bona de la desgràcia: la soli­da­ri­tat humana, que per­se­vera.

I tocada de crostó final per a aquells ajun­ta­ments com el de Rubí, Mont­cada i Rei­xac o Ripo­llet, que amb l’his­to­rial de desgràcies encara no tenen pla de pro­tecció civil per risc d’inun­dació.