Opinió

Tribuna

Lloguers

“Qui se sent propietari és menys donat a aventures reivindicatives, màximament si s’estén la idea que l’habitatge en propietat és part de la riquesa del ciutadà
“Per a algú no ric comprar un habitatge és molt difícil, però llogar-lo és gairebé impossible. La pena: les coses a Espanya podien haver estat d’una altra manera

Per a les ren­des no altes, la dis­po­ni­bi­li­tat i accés a l’habi­tatge a Espa­nya fa bas­tants anys que és dramàtica. El més al·luci­nant és que les coses podien haver estat d’una altra manera, i el més ter­ri­ble és que amb una ele­vadíssima pro­ba­bi­li­tat la situ­ació actual empit­jo­rarà.

Fa molts anys, durant el fran­quisme, el règim va deci­dir afa­vo­rir l’accés a l’habi­tatge des de la pro­pi­e­tat, no des del llo­guer: “No que­re­mos una España de pro­le­ta­rios, sino de pro­pi­e­ta­rios”, va enun­ciar l’1 de maig de 1959 José Luis de Arrese, lla­vors minis­tre de l’Habi­tatge (ABC, 02.05.1959). Per a això es va posar en marxa una política de foment de l’habi­tatge pro­te­git en la moda­li­tat de com­pra­venda.

Que el règim anés pel cos­tat de la com­pra­venda i no del llo­guer és lògic: qui se sent pro­pi­e­tari és menys donat a dur a terme aven­tu­res rei­vin­di­ca­ti­ves, màxima­ment si s’estén la idea que l’habi­tatge en pro­pi­e­tat és part de la riquesa del ciu­tadà. Però en prin­cipi el que es pro­mo­cionés la com­pra d’habi­tatge no és nega­tiu per a l’accés; el pro­blema va con­sis­tir en com es va esta­blir el meca­nisme.

Entre el 1952 i el 2016 el 90% dels habi­tat­ges cons­truïts a Espa­nya van ser de pro­tecció ofi­cial; però la durada que es va fixar en el règim de pro­tecció, en comp­tes d’inde­fi­nida, va ser fixats deu, vint o trenta anys, després dels quals l’habi­tatge pas­sava al mer­cat lliure (pel que es van uti­lit­zar recur­sos públics per a, després de cadu­car la pro­tecció, fomen­tar el mer­cat). A això afe­gir-hi les pri­va­tit­za­ci­ons de parcs d’habi­tatge públic que els ajun­ta­ments i governs autonòmics van rea­lit­zar després de l’esclat de la bom­bo­lla immo­biliària, el 2008, a fi d’obte­nir recur­sos. Avui l’habi­tatge de pro­tecció ofi­cial no repre­senta ni el 10% del parc.

oferta i sala­ris insu­fi­ci­ents. Vetat per a una part crei­xent de la població l’accés a la com­pra d’habi­tatge, els ulls es van anar girant cap al llo­guer, però aquí van aparèixer dos pro­ble­mes als quals van tenir i han d’enfron­tar-se els qui desit­gen acce­dir a un habi­tatge en llo­guer: l’oferta insu­fi­ci­ent i els insu­fi­ci­ents sala­ris per a pagar les ren­des sol·lici­ta­des.

D’una banda, per al pro­pi­e­tari de l’habi­tatge, sigui un fons d’inversió o un par­ti­cu­lar, és molt més ren­di­ble llo­gar-lo per períodes curts que per ter­mi­nis llargs, perquè en un any, per exem­ple, obté més bene­fici i perquè, com que després de la fina­lit­zació del con­tracte pot apu­jar el preu, en ésser aquest més breu pot apu­jar-lo un major nom­bre de vega­des. Això cons­ti­tu­eix el prin­ci­pal pro­blema que té l’habi­tatge resi­den­cial en llo­guer: l’oferta insu­fi­ci­ent.

Però d’altra banda, en una atmos­fera de valo­ració decrei­xent del tre­ball –almenys de la majo­ria dels tre­balls–, un feno­men pre­sent a gran part dels països: la quan­ti­tat de recur­sos dis­po­ni­bles per a fer front al llo­guer és molt, molt limi­tada en relació amb els llo­guers exis­tents. L’informe El mer­cat del llo­guer d’habi­tatge resi­den­cial a Espa­nya: evo­lució recent, deter­mi­nants i indi­ca­dors d’esforç, publi­cat pel Banc d’Espa­nya el 15 d’octu­bre pas­sat, dibuixa un pano­rama dramàtic del món del llo­guer. Una de les tan­tes dades que l’informe aporta: el 45% de les per­so­nes que llo­guen un habi­tatge a Espa­nya es tro­ben en risc de pobresa i exclusió social.

Obser­veu el gràfic. Mos­tra, pre­nent com a referència la ciu­tat de Brus­sel·les (Brus­sel·les=100), la relació exis­tent entre el preu mitjà del llo­guer en dife­rents capi­tals i el salari mitjà en euros per hora de tre­ball a cada país, pre­nent com a índex 100 el belga. Repa­rin en el que suc­ce­eix.

S’han for­mat qua­tre qua­drants. Ciu­tats amb un llo­guer mitjà infe­rior al de Brus­sel·les i amb un salari menor al de Bèlgica; en aquest qua­drant es tro­ben la majo­ria de les capi­tals de l’est d’Europa. Ciu­tats amb un salari major que el de Bèlgica i amb un preu mitjà menor que el de Brus­sel·les; cap capi­tal es troba en aquest qua­drant.

En el ter­cer es tro­ben les ciu­tats amb un llo­guer més alt que el de Brus­sel·les i un salari molt major que el de Bèlgica; observi’s que encara que els sala­ris són ele­vats, els llo­guers, en relació, són molt majors.

Com­prar un pis per un no ric. En el quart, un bon nom­bre de ciu­tats, entre elles Madrid. El salari mitjà és menor que el de Bèlgica, però el preu del llo­guer és major o molt major. Obser­vin Madrid, on la relació llo­guer-salari és de 2,68 vega­des. A Berlín es tro­ben en una millor situ­ació que a Madrid, pit­jor a Lis­boa.

Per a algú no ric com­prar un habi­tatge és molt, molt difícil, però llo­gar-lo és gai­rebé impos­si­ble.

La pena de tot ple­gat: les coses a Espa­nya podien haver estat d’una altra manera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia