Conscienciació davant les gotes fredes

De la nit al dia la lliçó de la dana damunt el País Valencià sem­bla que ens ha fet obrir els ulls i de cop hem pujat un graó en la cons­ci­en­ci­ació davant els des­as­tres natu­rals. Només cal espe­rar que no sigui una cons­ci­en­ci­ació pas­sat­gera i que s’esten­gui amb els efec­tes d’una vacuna a tots els nivells, el de les admi­nis­tra­ci­ons i el de la ciu­ta­da­nia en gene­ral. Perquè una de les evidències que ha posat de mani­fest la mag­ni­tud del des­as­tre valencià és que tenim unes eines efi­ca­ces per pre­veure les emergències, si hi ha bon coman­da­ment i bona coor­di­nació, i també recur­sos sufi­ci­ents a l’hora de reac­ci­o­nar. Però per tal que tot això sigui apro­fi­ta­ble, a més d’una gestió res­pon­sa­ble –jus­ta­ment la que s’ha tro­bat a fal­tar al País Valencià– fa falta que ens cre­iem la gra­ve­tat de l’amenaça d’uns epi­so­dis recur­rents al llarg del temps que cada vegada tin­dran una freqüència més alta. No ens calen només gover­nants res­pon­sa­bles, també una cul­tura cívica que ens ajudi a pro­te­gir-nos davant situ­a­ci­ons límit i evi­tar fins on puguem expo­sar-nos al risc.

En aquest sen­tit, l’admi­nis­tració cata­lana acaba de demos­trar bons refle­xos davant el pas d’una altra dana que ha fet acti­var l’alerta ver­me­lla en algu­nes comar­ques i ha com­por­tat res­tric­ci­ons de movi­ments i tan­ca­ment d’esco­les amb caràcter pre­ven­tiu. Però les cues qui­lomètri­ques regis­tra­des a l’AP-7 a con­seqüència de la con­tenció de la mobi­li­tat demos­tren fins a quin punt és com­plex afron­tar amb èxit situ­a­ci­ons així, i com a tots ens per­toca posar-hi de la nos­tra part. Tot és millo­ra­ble i cal pro­cu­rar que la imple­men­tació de mesu­res de pre­venció no generi un pro­blema col·late­ral de col·lapse. En qual­se­vol cas la ciu­ta­da­nia ha d’assu­mir que algu­nes inco­mo­di­tats asso­ci­a­des a les aler­tes són ine­vi­ta­bles i que una decla­ració d’alerta ver­me­lla és un senyal prou seriós per que­dar-se a casa. Així ho han d’enten­dre també d’una vegada els empre­sa­ris, que en lloc d’amenaçar els tre­ba­lla­dors amb l’aco­mi­a­da­ment han de faci­li­tar-los l’adopció de mesu­res pre­ven­ti­ves. I a par­tir d’aquí podrem afron­tar el difícil debat de com dis­se­nyem un urba­nisme més segur i una soci­e­tat més pre­vin­guda.