Quadern d’economia
L’opa, d’amigable a hostil
Mentre el país estava aturat per la pandèmia, un grup minúscul d’executius del BBVA i del Banc Sabadell es reunien per planificar una fusió de les dues entitats, tot i que quan va saltar la notícia les dues entitats s’afanyaren a dir públicament que, de moment, només feien un estudi i que no hi havia cap proposta concreta. Però més tard ja vam saber que un dels primers passos a prendre, si es vol tenir èxit en una operació així, és tenir una proposta de repartiments de càrrecs. Saber qui manarà en la nova entitat és una mesurà cabdal abans de qualsevol avançament de negociació. La història de les negociacions de les fusions bancàries amigables ens diu que al final han fracassat precisament perquè algun dels alts executius no es veia recompensat amb un bon càrrec. Conscients de la importància d’aquest detall, els negociadors el varen voler resoldre. El BBVA tenia una experiència desagradable quan van incorporar Argentaria amb dos executius, l’un del BBV i l’altre d’Argentaria formant equip amb el mateix nivell de decisió, fet que va ser una font de conflictes. Aquí la responsabilitat passaria al president executiu del BBVA, Carlos Torres, i la vicepresidència, no executiva, per a Josep Oliu.
Malgrat aquest principi d’entesa, l’operació es va torçar quan el Banc Sabadell va entendre que el preu que en volia pagar el BBVA era molt baix. No cal dir que, a l’hora de presentar la proposta de fusió, tots dos en destacaven tota mena d’avantatges per als accionistes i els clients.
La renúncia del Sabadell va agafar sense gaires arguments el BBVA, que va deixar passar un temps prudencial fins que de cop els gestors del banc basc van anunciar una nova opa però aquesta coneguda com a hostil, és a dir: fer una oferta pública de compra d’accions del Sabadell sense cap negociació i, si els accionistes la veuen atractiva i el BBVA pot assolir un paquet suficientment gran per tenir-ne el domini, l’operació s’hauria acabat. Però en aquest tipus de transaccions, a més de la voluntat dels compradors i els venedors, hi ha altres institucions que ho han d’autoritzar. El Banc Central Europeu, que no ho veia malament. La Comissió Nacional del Mercat de Valors, que encara no s’ha pronunciat. La Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC), que dimarts va fer públic la seva decisió en fase 1 i demana passar a la fase 2 amb més petició d’informació i que una vegada conclosa l’elevarà al Ministeri d’Economia. Probablement no en veurem el desenllaç fins a la primavera. En aquestes fases es poden posar condicions a l’opa, i el BBVA ja ha fet saber que, segons quines siguin, podrien no fer atractiva l’operació i en desistirien.
Si bé amb l’operació amistosa el Sabadell no hi veia cap problema, ara, com a defensa, parla del efectes indesitjats que tindria aquesta operació: 4.000 llocs de treball perduts, moltes oficines tancades per duplicitats i –al final i més greu– pèrdua de competència. Un altre fet pervers de la manca de competència és la desbancarització que pateixen molts pobles. I sembla un sarcasme que justifiquessin l’opa només en criteris de beneficis per als accionistes sense tenir en cap cas la seva responsabilitat social quan de gener a setembre d’enguany el Banc de Santander, el BBVA, CaixaBank, el Sabadell, Bankinter i Unicaja han guanyat un total de 23.000 milions d’euros, un 17% més que en el mateix període de l’any passat.
Vull pensar que la CNMC tindrà una sensibilitat especial per l’economia del país perquè bàsicament l’operació només s’aguanta per donar valor a l’accionista, sense pensar en els clients ni en els treballadors, ni en l’economia catalana.
