Exercici d’empatia

Agafar el metro o l’autobús és un autèntic exercici d’empatia: et sents part d’un tot, que són la resta. Durant les hores punta (que no són poques), hi ha una munió desordenada de gent que s’apilona per tots els vagons com formigues fent camí. Ets conscient de la necessitat humana d’arribar a casa a dinar, sopar o dormir. Saps que tothom es troba en la mateixa situació que tu. Per això, malgrat la fam mossegant-te l’ànima i les dotze parades i un transbord, sospires llargament i romans dempeus. Quan finalment tens la fortuna de topar amb un seient buit, el temps s’atura i penses que seure-hi seria un pecat capital. Els seients, reservats o no, són per a la gent gran o dones embarassades. Tens dues opcions: continuar dret aguantant com un campió, o seure a terra com un hippy. També hi ha una imatge matutina que em fascina: tres persones seguides llegint un llibre al transport públic. Entre tants ulls urgents clavats a la pantalla d’un smartphone, és una joia veure algú llegint. Llegir no fa mal. Per més que llegeixis. Prova-ho, ja ho veuràs. Ja ho deia Manuel de Pedrolo: “Mai no es llegeix prou, encara que es llegeixi massa.”