Sense comparació

Suposo que, tal com estava pre­vist, un d’aquests dies s’inau­gu­rarà l’estació Königs­platz del metro de Munic. Serà una estació única al món.

Cent vint metres de paret a cada cos­tat de la pla­ta­forma cen­tral tenen incrus­tats prop de cinc-cents pla­fons metàl·lics en els quals s’han reproduït una sèrie d’obres d’art: Els qua­tre apòstols de Dürer, pin­tu­res de Rubens i Ticià, estàtues, vasos grecs, etc. De fet, es tracta d’una guia resu­mida del con­tin­gut dels museus que hi ha al vol­tant de la plaça on s’ha fet l’estació de metro. S’han triat algu­nes obres mes­tres d’aquests museus i s’han reproduït amb una per­fecció admi­ra­ble, i amb la tècnica més moderna, sobre les plan­xes incor­po­ra­des a les parets de l’estació. He vist foto­gra­fies d’aques­tes plan­xes, i la qua­li­tat del color acon­se­guit és extra­or­dinària.

Els viat­gers del metro, quan entrin a l’estació de Königs­platz, tin­dran la sen­sació d’entrar en una autèntica gale­ria d’art. A més, uns rètols opor­tuns indi­quen a quin museu es tro­ben els ori­gi­nals de les obres expo­sa­des. No hi ha dubte que, men­tre espe­rin l’arri­bada del metro, els ciu­ta­dans de Munic es fami­li­a­rit­za­ran amb aques­tes imat­ges, i d’alguna manera podrem dir que els museus han sor­tit al car­rer per a interes­sar la gent. És pos­si­ble que aquesta mos­tra esti­muli l’anada al museu per a veure l’ori­gi­nal i la resta de les col·lec­ci­ons.

Ale­ma­nya és un país ric, i suposo que la ciu­tat de Munic no deu patir el dèficit econòmic que arros­sega Bar­ce­lona. Això obliga a defu­gir qual­se­vol com­pa­ració massa fàcil i, en defi­ni­tiva, injusta. L’estació de Königs­platz s’ha pogut per­me­tre el luxe de no dedi­car tots aquests metres de paret a la publi­ci­tat comer­cial. Des de la nos­tra situ­ació, el fet fa impressió.

Perquè nosal­tres arri­bem a creure que sense un suport publi­ci­tari aquí no es pot fer res. No es pot fer una obra pública sense posar-hi tan­ques amb anun­cis, no es poden ins­tal·lar pape­re­res a l’auto­pista sense que hi figuri el nom d’un pro­ducte, no es poden posar cabi­nes telefòniques sense engan­xar-hi publi­ci­tat. Hi ha publi­ci­tat en les tar­ges llu­mi­no­ses que anun­cien els noms dels car­rers, i algun dia pas­sa­rem la ver­go­nya cívica de veure’n en els taxis.

La publi­ci­tat és defen­sa­ble com a font d’infor­mació, però pot con­ver­tir-se en un agent de defor­mació, en el sen­tit que ocupa abu­si­va­ment la superfície pròpia del que se n’ha dit “mobi­li­ari urbà”, i és capaç de des­na­tu­ra­lit­zar una plaça o una façana. Hi ha un tipus de lle­tra i una mena de colors que no s’hau­rien de per­me­tre sobre deter­mi­nats edi­fi­cis o en cer­tes pers­pec­ti­ves.

Seria bonic de poder con­ver­tir l’estació de metro de la plaça d’Espa­nya en una mos­tra del Museu d’Art de Cata­lu­nya i d’altres col·lec­ci­ons impor­tantíssi­mes reu­ni­des a Montjuïc, però abans hem de can­viar mol­tes altres coses, les més vul­gars, les de cada dia i cada car­rer. En la situ­ació actual de Bar­ce­lona, inven­tar-se una Königs­platz seria una fat­xen­de­ria i un esno­bisme anti­so­ci­als. Hem de tenir consciència de sub­desen­vo­lu­pa­ment.