Articles

Franco és mort; Garzón fa el rídícul

El 16 d’octu­bre pas­sat, Bal­ta­sar Garzón es va decla­rar com­pe­tent per jut­jar el dic­ta­dor Fran­cisco Franco i 34 dels seus col·labo­ra­dors per “crims con­tra la huma­ni­tat” come­sos entre el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 i el 21 de desem­bre del 1951. Ahir, el magis­trat de l’Audiència Naci­o­nal , que va auto­rit­zar l’ober­tura de 19 fos­ses comu­nes de repre­sa­li­ats, entre les quals la del poeta Fede­rico García Lorca, va deci­dir inhi­bir-se en la inves­ti­gació i tras­pas­sar-la als jut­jats ter­ri­to­ri­als. I esclar, va decla­rar extin­gida la res­pon­sa­bi­li­tat penal dels encau­sats per un motiu ina­pel·lable: són morts. Fi de tra­jecte. A diferència d’Augusto Pinoc­het, a qui Garzón va enjut­jar en vida, Franco és mort des de fa 33 anys. La pri­mera con­clusió és ine­vi­ta­ble: el jutge ha fet el rídicul.

Garzón es referma amb con­tundència, en l’acte d’ahir, sobre els motius que el van por­tar a obrir les diligències: que els delic­tes són per­ma­nents i, per tant, per­se­gui­bles, men­tre 114.000 des­a­pa­re­guts no siguin iden­ti­fi­cats. Difícil­ment es pot dis­sen­tir de la moti­vació del jutge des del punt de vista de la justícia democràtica i la neces­si­tat de repa­rar la memòria de les vícti­mes, mal­grat que Garzón només hagi mirat cap a una banda de la tragèdia –els repre­sa­li­ats pels fei­xis­tes–. Però Garzón va obrir una causa gene­ral con­tra el fran­quisme legal­ment incom­pa­ti­ble amb la Llei d’Amnis­tia del 1977 perquè aquesta llei va bene­fi­ciar tant als repre­sa­li­ats com als repres­sors. Per això el fis­cal de l’Estat va recórrer la pri­mera decisió del magis­trat i la sala penal de l’Audiència va sus­pen­dre les exhu­ma­ci­ons. La segona con­clusió és també ine­vi­ta­ble: jurídica­ment, el pro­ce­di­ment ha estat tècni­ca­ment un fiasco.

Els fami­li­ars de les vícti­mes han anun­ciat un recurs con­tra la marxa enrere de l’ins­truc­tor. Garzón conei­xia de sobres el final del viatge del seu pecu­liar pro­ce­di­ment con­tra el fran­quisme. Que, forçant els límits de la lega­li­tat, topa­ria amb la lega­li­tat. I si aquesta supo­sició és encer­tada, ales­ho­res cal extreure’n una ter­cera con­clusió. El magis­trat pot haver comès la irres­pon­sa­bi­li­tat de pro­moure un procés d’alta noto­ri­e­tat pública però tècni­ca­ment invi­a­ble. I a costa de defrau­dar l’espe­rança. Dels vius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.