Togues són faldilles

Una de les coses que sor­pre­nen en aquest món del dret, les lleis i la justícia és la tea­tra­lit­zació en la posada en escena, la fara­ma­lla i els ceri­mo­ni­als, fins i tot es podria dir la dis­fressa que fan ser­vir els seus pro­ta­go­nis­tes, que actuen damunt el petit esce­nari que és un estrada com si d’un mun­tatge tea­tral es tractés. Tot aquest attrezzo plan­teja una con­tra­dicció en un món que es basa a acos­tar-se tant com es pot a la rea­li­tat de les coses, als fets tal com han succeït i fer-ne una trans­lació en l’àmbit jurídic en forma de reso­lució o de sentència.

En tot això, la toga hi juga un paper fona­men­tal. La toga, ves­ti­menta sòbria de color negre que fis­cals i jut­ges llu­ei­xen amb punye­tes i els advo­cats amb l’escut del seu col·legi pro­fes­si­o­nal al pit, cobreix la per­sona de cap a peus, amb un volant de roba que es recull per sota els genolls. No deixa de ser con­tra­dic­tori que en un món on l’home encara hi té un pres pre­do­mi­nant, la peça prin­ci­pal d’aquesta dra­ma­tit­zació jurídica tin­gui l’apa­rença pròpia de la femi­ni­tat que con­fe­reix una fal­di­lla.

Però la vida té aques­tes coses i pot­ser per això la toga va rebre un escar­ment en la cele­bració, dijous al ves­pre, dels 40 anys de la cre­ació de la comissió de dones advo­ca­des de l’Il·lus­tre Col·legi d’Advo­cats (que no pas d’advo­ca­des) de Bar­ce­lona. Les lle­tra­des que van orga­nit­zar un petit espec­ta­cle rei­vin­di­ca­tiu, fes­tiu, desin­hi­bit, sorollós, a la sala d’actes de la ins­ti­tució, en un moment donat es van treure la toga i la van rebo­tre con­tra terra. Va ser un gest d’alli­be­ra­ment, com si des­pu­llar-se de la tira­nia de la roba de remi­niscència feme­nina fos el pas indis­pen­sa­ble per poder fer un salt enda­vant en la necessària i encara no resolta igual­tat de gènere en el món del dret.

Cal­dria començar pel prin­cipi i anar al nom de la cosa perquè, com es va recor­dar en l’acte de dijous, el col·legi de Bar­ce­lona és molt il·lus­tre però en la seva deno­mi­nació ofi­cial només fa referència als advo­cats, ban­de­jant així la rea­li­tat de les lle­tra­des que obli­gatòria­ment hi han d’estar regis­tra­des si volen exer­cir. No passa el mateix a Tor­tosa, on la deno­mi­nació ofi­cial del col·legi d’aquesta població és el d’advo­cats i advo­ca­des. Costa d’enten­dre que una qüestió resolta de forma tan sim­ple al Baix Ebre costi tant d’enten­dre als senyors advo­cats de Bar­ce­lona.

La sim­ple existència d’aquesta comissió de dones, i que qua­ranta anys després de la seva cre­ació encara sigui necessària la feina que du a terme, demos­tra que hi ha alguna cosa que en el món del dret no gira prou rodó. Que una cosa és que les togues sem­blin fal­di­lles i una altra de ben dife­rent és no tenir en compte que si algun sen­tit té l’ús d’aquesta roba és igua­lar uns i altres, hagin sor­tit de casa amb pan­ta­lons o amb la ves­ti­menta que més els pla­gui.

Però la con­dició d’advo­cada encara ha de rei­vin­di­car-se en un món d’advo­cats. Per això en l’acte de dijous, més impor­tant que allò que s’hi va dir és el que s’hi va fer. S’hi van xutar pilo­tes en elogi al salt expo­nen­cial que ha fet el fut­bol femení, s’hi van cons­truir un pilar de qua­tre amb les cas­te­lle­res de Sarrià, i també s’hi van fer repi­car tim­bals gràcies a una for­mació de batu­cada. Es pot dir amb més encert o amb millors parau­les, però segur que ni més fort, ni més alt, ni més sorollós podria ser el clam de les advo­ca­des.