Preus en augment

L’aug­ment dels preus en espais emblemàtics com el Park Güell i el Tibi­dabo és una rea­li­tat que no podem igno­rar, però ens hem de pre­gun­tar: cal apu­jar el preu de la cul­tura i l’oci en una ciu­tat que es vol oberta a tot­hom? Incre­men­tar les tari­fes pot sem­blar una solució lògica per garan­tir el man­te­ni­ment i la qua­li­tat dels ser­veis, però no podem obli­dar que aquests llocs també han de ser acces­si­bles per a la gran majo­ria dels ciu­ta­dans, no només per als turis­tes i per a aquells amb més recur­sos. D’aquesta manera, les auto­ri­tats muni­ci­pals han de garan­tir la sos­te­ni­bi­li­tat econòmica dels espais públics i alhora asse­gu­rar que l’accés a aquests llocs no es con­ver­teix en un pri­vi­legi per a uns pocs. La qüestió, però, no és tan sim­ple com si els preus són jus­tos o no; és una qüestió de com el model de ciu­tat que estem cre­ant pot dei­xar enrere aquells que més suport neces­si­ten, exclo­ent-los de la cul­tura i l’oci, que hau­rien de ser un bé comú. Aquesta situ­ació ens obliga a refle­xi­o­nar sobre si real­ment estem cre­ant una ciu­tat inclu­siva o, per con­tra, estem fomen­tant una soci­e­tat que valora més l’interès econòmic que el benes­tar col·lec­tiu. La solució no és aug­men­tar els preus, sinó cer­car alter­na­ti­ves que per­me­tin man­te­nir aquests llocs acces­si­bles per a tot­hom, res­pec­tant la seva funció social i cul­tu­ral.