Fantasmes sobre Damasc

Hi ha moments que sem­bla que la història s’acce­leri, que tot es pre­ci­pita i allò que sem­blava ina­mo­vi­ble comença a tron­to­llar. O almenys, així ho per­ce­bem. Com amb la cai­guda del mur de Berlín, per exem­ple, quan el bloc dels antics satèl·lits de l’URSS es va esfon­drar com un cas­tell de car­tes. O durant l’onada de revol­tes con­tra els règims dic­ta­to­ri­als àrabs, en la dècada pas­sada, una “pri­ma­vera democràtica” ofe­gada en un bany de sang. Ara torna aquesta sen­sació de ver­ti­gen amb la cai­guda, a Síria, de la dic­ta­dura del clan Al-Assad, l’última rèplica de la con­vulsió sísmica des­fer­mada pels atacs de Hamàs del 7-O con­tra Israel i la impla­ca­ble res­posta isra­e­li­ana. Quan ningú s’ho espe­rava, en una ope­ració de només dotze dies, una coa­lició de milícies isla­mis­tes marxa des del nord de Síria i entra vic­to­ri­osa a Damasc davant la des­ban­dada de l’exèrcit regu­lar i la fugida del pre­si­dent, aban­do­nat pels ali­ats que l’havien sos­tin­gut fins ara, Rússia i l’Iran. Al cos­tat de l’ale­gria d’opo­si­tors i repre­sa­li­ats pel règim, de refu­gi­ats que con­fien ara a tor­nar, hi ha la por del que pugui pas­sar, del poder i les noves ali­an­ces que s’ins­tal·laran a Damasc i de la inter­venció que hi tin­dran les for­ces exte­ri­ors. El fan­tasma de Líbia i l’Iraq plana sobre la Síria post-Assad.