Real Madrid CF

Molts peri­o­dis­tes, opi­na­dors i ter­tu­li­ans han qua­li­fi­cat la no assistència del Madrid a la gala del fut­bol a París com a rebe­que­ria o infan­ti­lisme. Res més lluny de la rea­li­tat. La plan­tada no és cap rebe­que­ria sinó la forma habi­tual de com­por­ta­ment del club de la capi­tal d’Espa­nya. Recor­dem els afers Figo i Di Stéfano, les cam­pa­nyes Cagómetro, Villa­rato, les acu­sa­ci­ons de dopatge, la pan­carta Mou, tu dedo nos señala el camino després que aquell male­du­cat d’en Mou­rinho li posés un dit a l’ull a Tito Vila­nova. Aques­tes pan­car­tes han de ser auto­rit­za­des pel club, com tota la resta. També es van obli­dar del señorío quan el 2018, havent gua­nyat anti­ci­pa­da­ment la lliga, el següent par­tit els va enfron­tar i el Madrid no va fer el pas­sadís de cor­te­sia. No, no ha estat una rebe­que­ria: és l’ADN del Real Madrid, un equip bar­roer, male­du­cat del pri­mer a l’últim des de sem­pre. Un equip que s’ha van­tat públi­ca­ment fent befa de les tram­pes que sem­pre i des de tots els esta­ments els han bene­fi­ciat. Un equip sense mane­res ni espor­ti­vi­tat, din­tre i fora del camp, un molt mal exem­ple en el món del fut­bol i de l’esport en gene­ral. Esco­llit per Espa­nya Glo­bal com a ambai­xa­dor de l’esport espa­nyol i d’Espa­nya, cal dir que cer­ta­ment estan ben repre­sen­tats en el seu descrèdit.