De set en set
Motxilles
Els escriptors no hem d’esperar la musa com qui espera el mannà. Entro a un dels meus espais de referència i trobo el meu amic pintor que fa temps abans d’anar a buscar l’Ona a l’extraescolar d’atletisme. Explica que ahir ell va córrer de Palamós a Girona en només quatre hores. Penso a l’acte que jo hi estaria quatre dies i amb una mica de sort m’haurien d’ingressar. Mentre escolto com narra l’aventura m’adono que per sota de la samarreta blanca de coll rodó li surt un xuclet de color grana d’un centímetre i mig de diàmetre. Especulo sobre la intensitat de la seva vida íntima. Sense poder callar, ho dic en veu alta i en to de broma però ell ho nega taxativament: “No és un xuclet, no! És la marca de la motxilla d’hidratació que porta dos bidons d’aigua per suportar la marató. Com que m’anava ampla, em fregava el coll i em va deixar marques. Mira, a l’altra banda en tinc una d’igual. Em vaig treure els bidons i en duia un a cada mà”. Vaig pensar en el pintor de les maraques i la meva riallada es va sentir a l’altre extrem de la comarca. Com a excusa em semblava esplèndida, creativa i brillant. Després de repetir-li que amb mi no calien contes inventats, que la fogositat de les parelles ben avingudes em semblava meravellosa, ell reia ben tranquil mentre m’assegurava que era cert, que no era pas cap autojustificació, que li encanten els xuclets però que no era el cas. Les riallades van seguir. Al final, l’amic pintor va marxar amb una bossa de roba penjada a cada espatlla potser per tapar-se els falsos xuclets i evitar que una altra bocamolla com jo li ho tornés a preguntar.