Odiar (menys) les festes

Que sí, que soc la primera que he reivindicat el dret que les festes nadalenques se’ns facin una muntanya i a sentir un desig incontrolable de fulminar les celebracions el mateix 24 de desembre al vespre. No faré ara marxa enrere, tinguem-ho clar. Fins on jo sé, no ha caigut un meteorit sobre el meu cap i m’ha despertat una passió desfermada per tot el que, en quatre dies, ens ve a sobre. Però sí que admeto que m’he proposat fer un esforç titànic fins a trobar elements que em facin més suportables, i fins i tot més gustosos, els saraus que ja tenim als morros. Aquest any em nego a odiar les festes nadalenques. D’entrada, perquè sabem que les absències pesen més que la piràmide de Kheops i que hi haurà cadires que seguiran esperant que travessin les portes els que mai les tornaran a traspassar, però és cert que tenim la sort de poder recordar-los entre les magarrufes dels que més ens estimen i la fortuna de saber que encara ara els que hi serem representem un nombre més alt que no pas els que falten. També m’he proposat, de cara a aquest any, rondinar menys perquè els preus estan pels núvols, perquè ens movem com burros tots cap aquí tots cap allà, o perquè planificar una sortida familiar serveix per recordar-te que vivies enganyada creient-te classe mitjana. Que a casa no s’està gens malament, i que fer compres sense acabar en un frenopàtic és qüestió d’organitzar-nos millor i no deixar-ho tot per al temps de descompte. Sé que el 5 de gener em trobaran buscant regals com una energúmena, però no em negaran que fixar-se uns bons propòsits és una bona forma d’intentar girar com un mitjó el que ara, a molts, se’ns indigesta com si mengéssim tres quilos de polvorons seguits. Però m’he proposat que aquest any serà diferent. I vull recuperar cert esperit de quan sentia que arribava la millor època de l’any. Ja els explicaré quant em dura.