La redempció de Pujol

Deu anys després de la devastadora confessió de Jordi Pujol el 2014 que ell i la família havien tingut diners amagats irregularment a Andorra, procedents d’una deixa del seu pare, Florenci, i que va provocar un autèntic terrabastall en l’escena política de Catalunya, el vell patriarca ha rebut les primeres mostres públiques de suport en un intent evident de rehabilitar-ne la figura. Però n’hi ha prou amb això perquè quedi redimit de la seva culpa i estigui en condicions de recuperar el crèdit perdut?

Jordi Pujol probablement passarà a la història com l’arquitecte que, després d’una vida lliurada a la política, va posar les bases de la Catalunya contemporània. Però de moment el seu llegat ha quedat en quarantena i no és clar que les temptatives recents de reivindicar-lo siguin suficients per fer com si res no hagués passat i que tothom ho accepti com el més natural del món. Ningú no pot discutir, tanmateix, que és la figura política més rellevant de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Una figura amb llums i ombres que només la perspectiva del temps acabarà situant en el seu punt just. És, ara per ara, el president de la Generalitat, el 126è, amb més anys de permanència en el càrrec, vint-i-tres –només superat pels vint-i-sis de Josep Tarradellas entre el 1954 i el 1980–, i amb una obra de govern que va permetre a Catalunya fer un salt de qualitat des dels inicis de la recuperació de la democràcia a Espanya fins a les primeres albors del segle XXI. I és també el dirigent nacionalista que va imprimir un impuls nou al catalanisme a través del “fer país” i el va aglutinar de manera transversal durant anys al voltant de la seva persona i del seu projecte polític, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el “pal de paller”. Tot un símbol, es miri com es miri.

El primer a voler restituir aquest bagatge no ha estat, curiosament, cap dels seus, sinó un dels altres, l’actual president de la Generalitat, el 133è, Salvador Illa –del PSC, l’etern rival abans de CDC i, ara, de JxCat–, incloent-lo amb tota normalitat en les reunions que va mantenir amb els seus antecessors quan va accedir al càrrec. Després de la trobada, el va definir significativament com “una de les figures més rellevants de la història política de Catalunya” i durant la campanya electoral que l’havia conduït al palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona ja havia reivindicat les polítiques centristes i catalanistes de la seva obra de govern. Uns gestos que contrasten amb el fet que sí que fos un dels seus, Artur Mas, qui el desposseís de tots els honors d’expresident de la Generalitat, i que no li deuen haver agradat gens perquè ell mateix feia temps que intentava rehabilitar com fos, amb sovintejades aparicions públiques conjuntes, la figura del seu pare polític. Salvador Illa, més murri, se li va avançar.

En aquest sentit és especialment simptomàtic l’acte d’homenatge que el món convergent de tota la vida es va afanyar a treure’s de la màniga uns dies després a Castellterçol, bressol d’Enric Prat de la Riba, per retre tribut al líder caigut i deixar clar, en tot cas, que és un dels seus, no dels altres. Una celebració durant la qual l’homenatjat, com aquell que no vol la cosa, no va deixar escapar l’oportunitat de passar comptes amb el seu fill polític –a qui tenia assegut a la dreta– i li va retreure justament que hagués sacrificat CDC en un moment en què “tothom es va atabalar” amb una refundació, el PDeCAT, que va resultar un fiasco. “Hauria valgut la pena mantenir el partit”, va lamentar Pujol, que per això va assenyalar que una de les primeres coses que tocava fer ara era “salvar el partit”, o, el que és el mateix, atès que CDC ja no existeix, “aquell esperit i aquella mentalitat” convergents, és a dir, exactament el que avui és JxCat.

Que tot plegat serveixi perquè la societat que va comandar, però que un dia va decebre, li perdoni aquell, com en diu ell, “esguerro” és el que s’ha de veure. Segurament no ha passat prou temps ni hi ha prou perspectiva perquè ho pugui fer de manera definitiva i encara queden incògnites per aclarir precisament al voltant de la deixa que ho impedeixen. En espera del judici per la causa derivada dels diners d’Andorra, fixat per a l’any que ve, el cas és que el procés de rehabilitació de la seva persona s’ha accelerat, i ho ha fet bàsicament perquè els seus successors al capdavant de la Generalitat han estat tan dolents –i com més temps ha passat, més– que entre tots l’han acabat fent bo.