Un desig. O dos

A Girona s’acaba l’any des­lluït pel desori del des­ple­ga­ment d’un con­tracte de reco­llida de resi­dus defectuós, de dub­tosa apli­cació i impre­vi­si­ble desen­vo­lu­pa­ment. S’acaba amb un ter­ri­tori expec­tant per si hi haurà, o no, pres­su­pos­tos que aju­din a aca­bar aque­lles estruc­tu­res necessàries per a la quo­ti­di­a­ni­tat. L’aca­bem amb la incer­tesa de saber si arros­se­ga­rem la sequera als nos­tres rius o bé si una nova dana ens ofe­garà en el des­as­tre més inde­cent. Per a uns, els polítics sobre­tot, ser hereus de pro­jec­tes de neteja incòmodes els obliga a tenir molt d’estómac, espe­ci­al­ment quan abans defen­sa­ven una posició i ara els toca ser res­pon­sa­bles de certs pac­tes. Per a la resta, els ciu­ta­dans, viure en la cons­tant incer­tesa que se’ns fa ser­vir de coni­llets d’Índies pot sig­ni­fi­car un estrès inne­ces­sari per a la con­vivència. Mal­grat tot, ara que ve Nadal, i els Reis Mags i tot ple­gat, pot­ser serà el moment de dema­nar un desig. O dos.

No sé, digueu-me ago­sa­rada, però crec que la majo­ria estaríem con­tents sabent que tot esdevé molt més fàcil quan dei­xem de ser indi­vi­du­a­lis­tes i pen­sem en la comu­ni­tat. No és un ideal massa sobrer. Hi ha molts pobles de les nos­tres comar­ques on es manté aquest espe­rit de veïnatge. Segu­ra­ment per això els fun­ci­ona qual­se­vol inno­vació o canvi. Però l’ego­isme de les pobla­ci­ons i ciu­tats més grans, la per­so­na­li­tat diluïda de molts bar­ris i l’indi­vi­du­a­lisme quo­tidià fan malbé qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de progrés. Si a aquesta visió s’hi suma la incom­petència tècnica, el des­as­tre està asse­gu­rat.

I un segon desig seria edu­car els nos­tres fills a ser gene­ro­sos. A aixe­car el cap de les pan­ta­lles i a reconèixer qui són els seus veïns, amb qui com­par­tei­xen ciu­tat, vida i futur. Ense­nyem-los a escol­tar i a par­lar. A apren­dre i a expli­car. A dema­nar i a donar.

Em dei­xeu un ter­cer desig? Que les auto­ri­tats muni­ci­pals, o les que toqui, abans d’imple­men­tar qual­se­vol mesura a la ciu­tat, pen­sin, par­lin amb tot­hom, con­tras­tin, s’expli­quin i després gover­nin. Sense dub­tes. Pot­ser ales­ho­res la con­vivència dei­xarà de ser estres­sant.

Només em queda desit­jar-vos bon Nadal i molta, molta paciència.