Un manuscrit dels Gralla, a Suïssa

El 1812 explotava el polvorí que hi havia instal·lat a l’antic castell reial de Lleida, a tocar de la Seu Vella. La barrinada va provocar l’enrunament d’una de les capelles de la catedral, la dels Gralla, una nissaga de comerciants de draps que va esdevenir una de les famílies més poderoses de la ciutat. La capella esfondrada no va reconstruir-se (la catedral ja era caserna militar), hi va quedar el buit, el no-res, i sempre que hi vaig miro d’imaginar-me com era originalment. Va reformar-la Nicolau Gralla cap a 1424, que va encarregar el projecte a Pere Joan, un dels grans artistes del gòtic català. Segur que aquell espai enlluernava. Nicolau Gralla era doctor en lleis, membre de la Paeria, síndic a diferents corts i missatger de la ciutat davant el rei. Va viatjar a Flandes i havia vist món. Ell va convertir la capella familiar en panteó funerari i lloc de memòria per als Gralla, és a dir, en un indret que servís per recordar la grandesa de la nissaga a través de les tombes dels seus membres. Era la manera de superar la mort i transcendir, de viure per sempre en la memòria dels altres a través de les pedres. Però aquella explosió de 1812 va frustrar els plans d’en Nicolau.

Miquel Joan Gralla, el seu net, va viure a cavall dels segles XV i XVI i després de passar la infància i joventut a Lleida va traslladar-se a Barcelona. Era un personatge molt proper a Ferran el Catòlic, a banda d’ambaixador a França i Itàlia, diputat a la Generalitat i mestre racional de Catalunya. Fins i tot, va ennoblir després de casar-se amb Anna Desplà, membre d’una gran família que posseïa un palau impressionant a Barcelona ubicat al carrer de Portaferrissa. Miquel Joan en va promoure la renovació, i va convertir-lo en un edifici renaixentista magnífic que, més endavant, es coneixeria amb el nom de “casa Gralla”. Però la història va ser un altre cop implacable amb aquesta família i el palau va acabar anorreat el 1856 de resultes d’una reforma urbanística. Les belles llindes i escultures renaixentistes de l’edifici van escampar-se, mentre que el pati gòtic que organitzava el palau, després d’un periple inexplicable, va acabar el 1996 embellint una nau industrial a l’Hospitalet de Llobregat, seu de l’empresa de seguretat Prosegur. Segur que aquesta no era la fórmula que Miquel Joan Gralla havia pensat per perpetuar la memòria de la família.

Fa pocs dies va arribar a les meves mans el nou catàleg de Jörn Günther Rare Books, un antiquari suís especialitzat en la venda de manuscrits antics. El llibre fa caure d’esquena per la quantitat i la qualitat del que s’hi ofereix. Va cridar-me l’atenció un manuscrit que s’anunciava com a The Gralla Hours, és a dir, un llibre d’hores –un llibre d’oracions– propietat dels Gralla, fet a Barcelona cap a 1515-1525, inèdit. L’estudi de la peça el signava Mireia Castaño, una bona especialista catalana en art gòtic que treballa en aquest antiquari. El manuscrit fa un pam escàs i té 190 folis decorats amb miniatures i orles vegetals amb insectes i ocells. Però com sabem que va pertànyer als Gralla? Per l’escut heràldic que hi consta en un dels folis, decorat amb una gralla negra sobre fons d’or. El llibre devia pertànyer a algun membre concret dels Gralla. Tanquin els ulls, respirin a fons i imaginin Miquel Joan Gralla estirat al llit de mort el 1531 amb el llibres d’hores a les mans, preparant-se per fer el darrer camí.

Com arriba aquest manuscrit català del segle XVI a Suïssa? Sabem que el 1891 pertanyia al bibliòfil Henry Alfred Huth quan va exhibir-se en una exposició a Londres, que el 1913 va subhastar-se a Sotheby’s, i que després va ser propietat d’un col·leccionista de Dublín. Va tornar a subhastar-se el 1968 i no en tornem a saber res fins al 1995, quan torna a sortir al mercat i passa a una col·lecció suïssa. Aquesta és només una part de la història de l’art català, conseqüència del desori patrimonial viscut a l’Estat espanyol fins ben entrat el segle XX. La tasca dels historiadors de l’art passa per reconstruir-la i mirar de fer alguna cosa per revertir-ho, com convèncer les administracions perquè recuperin allò que ha marxat, una tasca que no sempre és fàcil per les sumes de diners que aquestes obres assoleixen al mercat internacional. I ara que ja som al cap del carrer, volen saber quants calés demanen els suïssos pel llibre d’hores dels Gralla? Els ho diré a mitges: una quantitat de sis xifres.