Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Tres fets
El meu amic Lluís és un treballador de l’Hospitalet de Llobregat que durant la guerra, i immediatament després, estudià a l’Escola de Treball. Hi va anar nou anys, cada dia, de set a nou del vespre; de dia no tenia altre remei que treballar per guanyar-se un sou, i aprofità amb voluntat el que se’n deien “classes nocturnes” per a augmentar la seva formació.
Ara té un fill que vol fer el mateix, però no pot. A l’Escola de Treball, em diu, ja no s’hi pot anar de set a nou. S’hi ha d’anar al matí o a la tarda. El noi treballa i l’empresa no li acceptarà que només ho faci durant mitja jornada; com que avui dia no és pas fàcil trobar un lloc de treball, es veu obligat a renunciar a l’Escola. Jo em pregunto per què no es donen més facilitats als treballadors que tenen aquest esperit d’aprenentatge i de superació. Per què a l’Escola de Treball, precisament, no es pot estudiar de set a nou del vespre? És clar que amb aquest horari els estudis resulten més llargs, però no mereix aquesta atenció la gent que té tenacitat i paciència?
* * *
«L’atracció de Londres no és pas únicament irresistible per al turista mitjà, que hi va simplement de vacances, sinó que sempre s’ha deixat sentir, en molt diverses facetes, sobre l’home d’afers. Sembla que també aquest visitant està plenament d’acord amb allò que va deixar escrit Samuel Johnson ja el segle XVIII: “Un home cansat de Londres és un home cansat de la vida, perquè Londres ofereix tot allò que la vida pot oferir”…»
Trobo aquestes ratlles en un extens prospecte editat pel Turisme Britànic, però no he hagut pas de traduir-les. És una edició publicada íntegrament en català. La impressió és feta a Gran Bretanya i el prospecte és repartit a l’oficina de la British Airways del passeig de Gràcia. Que quedi constància i que algunes empreses del país en prenguin exemple.
* * *
El tercer fet que anoto avui en aquest dietari és tan singular i tan expressiu per ell mateix que voldria transcriure’l tal com me l’ha explicat una noia de Manresa, sense inflar-lo gens:
“Fa uns quants dies, una companya de treball em va venir a dir si volia anar a berenar amb ella i una altra amiga.
“La inesperada invitació havia de tenir algun motiu i no vaig trigar a saber-lo: ens convidava a berenar per celebrar que aquell dia feia vint anys que havia arribat a Catalunya, procedent d’un poblet de les terres de Cuenca.
“Fins ara no havia sentit mai cap immigrat que digués que celebrava aquest fet, i em va plaure de participar-hi, i em va fer pensar moltes coses boniques i positives que jo no sé escriure i m’agradaria que les escrivís vostè.”
Creu-me, Aurora, ja està dit tot el que calia dir.