Un món de mones

Lle­geixo que Patrici Tixis, pre­si­dent del Gremi d’Edi­tors de Cata­lu­nya –“que té uns 400 segells edi­to­ri­als amb seu a Cata­lu­nya, en espe­cial a Bar­ce­lona”–, va valo­rar el 2024 com “el millor any de la història” pel que fa a venda de lli­bres, “impul­sat per la incor­po­ració dels joves a la lec­tura”. Jus­ta­ment quan hi ha hagut l’efímera intenció de dei­xar les assig­na­tu­res de lite­ra­tura com a opci­o­nals a bat­xi­lle­rat. A propòsit d’això, Llúcia Ramis escriu: “Com s’arriba a una decisió així? Amb quins avals? Quin és l’objec­tiu? Qui resol arra­co­nar la lite­ra­tura, quan un dels pro­ble­mes prin­ci­pals que hi ha és la manca de com­prensió lec­tora i, per extensió, del món? Com con­venç els altres que és una bona idea? [...] Hi ha una volun­tat real de dina­mi­tar el pen­sa­ment crític, o es tracta d’incom­petència? Són els efec­tes d’enor­gu­llir-se de la pròpia incul­tura el que porta a fomen­tar-la? Res­pon a una osten­tació de poder? De poder per a què?” Cer­ta­ment, igual­ment hom es demana per què es van liqui­dar les arts figu­ra­ti­ves per impo­sar les abs­trac­tes en el període de la guerra cul­tu­ral dels anys cin­quanta del segle pas­sat, les quals avui dia –esperpènti­ca­ment– són posa­des a “dia­lo­gar” les unes davant les altres al Louvre, al Prado i al MNAC. Així doncs, des del poder, els man­da­rins de l’art ofi­cial ens fan viure en un món de mones...