A rajaploma

L’expressió a raja­ploma, a banda de ser un tuti d’un dia de novem­bre al Paraulògic, és una manera d’escriure que em va com un guant. Escriure sense pen­sar massa, tal com raja, des de l’auto­ma­tisme (l’ofici ja es pres­su­posa, si no, no t’hi posis, creu-me, que les lli­bre­ries tenen superàvit de merda publi­cada), amb la fina­li­tat d’incen­ti­var el desor­dre, com els bons artis­tes o les per­so­nes sense fil­tres ni diplomàcia. La ploma –o les tecles– ragen com quan et surt aigua salada dels ulls sense previ avís, o com quan et prens la pas­ti­lla de la nit sense ser-ne cons­ci­ent i després pen­ses, “me l’he presa?” Escriure a raja­ploma defi­neix una manera de fer fluïda, directa i con­tun­dent, sense des­vi­a­ci­ons ni embe­lli­ments inne­ces­sa­ris. Abor­dar temes com­ple­xos amb una sim­pli­ci­tat des­ar­mant, i el gran objec­tiu de trans­me­tre una veri­tat clara i imme­di­ata. Així, l’expressió en qüestió repre­senta una tècnica que es caga en la retòrica ela­bo­rada, però també una acti­tud en pro de l’auten­ti­ci­tat i la comu­ni­cació efec­tiva amb el lec­tor. L’exem­ple equi­va­lent en la pin­tura és el mètode para­noi­cocrític de Sal­va­dor Dalí: una tècnica sur­re­a­lista que invo­lu­cra il·lusi­ons òpti­ques i imat­ges múlti­ples, invo­cant un estat para­noic, és a dir, una mani­pu­lació o con­trol del jo per part d’un altre. El resul­tat sem­pre és una des­cons­trucció del con­cepte psi­cològic d’iden­ti­tat, de manera que la sub­jec­ti­vi­tat es con­ver­teix en el punt cen­tral de l’obra d’art. Escriure a raja­ploma et per­met ser la mes­tressa de l’al·luci­nació, el deliri, el somni i el caos. Trans­gre­dir per alli­be­rar-te de tot el que et cons­treny.