Keep calm
Algú s’ha perdut a Perpinyà
Una de les escenes memorables que recordo estava emmarcada en un restaurant de Perpinyà, l’any 2001. Una cimera franco-espanyola havia reunit un bon grapat de periodistes provinents de Madrid i París, entre els quals m’hi trobava jo, aleshores corresponsal de TV3 a França. Poc abans havia passat uns anys a Madrid, així que coneixia la major part dels col·legues desplaçats, des d’un i altre lloc, a la capital de la Catalunya del Nord. En acabar la jornada, Pere Codonyan, que era l’únic que coneixia bé la ciutat, ens va portar –si no ho recordo malament– a Casa Sansa, prop del Castellet. Com que ni ell ni el cambrer que ens prenia nota no parlaven castellà i els periodistes espanyols no se’n sortien gens amb el francès, em va tocar muntar –amb grandíssim plaer per part meva– un servei improvisat de traducció català-castellà. La perplexitat dels madrilenys era manifesta.
La Catalunya del Nord, per si sola, desmenteix l’espanyolitat dels catalans. La llengua ha perdut la major part de l’espai públic, certament, però la identitat hi continua essent manifesta i inclusiva. Sense anar gaire lluny, el referèndum de l’1 d’Octubre va ser possible gràcies a la col·laboració dels voluntaris nord-catalans, que s’escapaven del control de les autoritats espanyoles. Els catalans del nord viuen lluny de París, prop de Barcelona i al costat de Girona. Per això la Generalitat hi té una delegació.
Però tot plegat només té sentit si aquesta acció institucional parteix del convenciment que Catalunya, a banda i banda de la frontera, és una nació amb una història i una llengua comunes. Una comunitat autònoma qualsevol és una simple divisió administrativa espanyola, no pas una vella nació d’Europa. D’aquí que l’actual govern de la Generalitat hi tingui un delegat que ni tan sols entén la pròpia existència, fins al punt de felicitar per les festes exclusivament en francès. Un dels efectes secundaris de tenir un president de règim comú.