Escollir la bellesa

La fita última de tots els humans no és altra que la satisfacció perdurable. El propòsit que la vida pugui ser gaudida i, alhora, que disposi de l’habilitat per ressignificar els entrebancs que la mateixa vida porta impresa des de l’instant que la llum forada les nostres pupil·les.

Tothom persegueix, d’una manera o altra, la satisfacció; la seva naturalesa és global i transfronterera, perquè travessa les costures de les nacions i fa observables tota mena de formes de sentir i de viure... així com de buscar-se la vida. De tota manera, hi ha qui rebutja sistemàticament les formes de sentir i de viure que no li són pròpies; es tracta d’humans incapaços de veure la bellesa dels actes que venen de fora, la bellesa dels altres, ja que perceben el rostre, la cultura o la llengua foranes com una infecció per a la seva moralitat i el seu estil de vida. D’altra banda, hi ha qui aprèn a fer lloc al mestissatge i a la bellesa que travessa les fronteres, eliminant tota mena d’idioteses patriòtiques que limiten la capacitat de relacionar-nos amb la diversitat i de comprendre que la diferència no és cap problema. Sempre, en tots els llocs i en totes les circumstàncies, vivim amb els altres. La criminalització de la migració és un exemple de com el feixisme i el pensament feble actuen sobre els humans, restringint la vida d’una part en benefici d’altres, que se senten amb la capacitat de boicotejar la satisfacció dels qui considera forans o immerescuts. Les vides perdudes a la Mediterrània són el reflex de la radicalitat de qui no pot veure la bellesa de l’altre. La mar Mediterrània és avui un antipropòsit.

Arash Arjomandi, deixeble del filòsof català Eugeni Trias, explora la bellesa de les accions humanes dins les pàgines d’un manifest que porta per títol Gozar la vida por medio de actos bellos: la actitud ética como atajo a la felicidad (Pre-Textos, 2017). A través d’una fascinant investigació filosòfica, Arjomandi ens explica que les nostres accions duen a remolc el sentit de la repetició. Allò que es repeteix no són les accions per si mateixes, sinó l’empremta de l’actitud i de la intenció que emergeixen d’aquestes accions. Segons Arjomandi, és l’empremta de la bellesa dels nostres actes el que determina la perdurabilitat dels nostres propòsits. Amb altres paraules, quan la passió per realitzar un propòsit és inherent al mateix propòsit –sense esperar beneficis ni interessos com a compensació...–, les sensacions de satisfacció són majors, i la probabilitat que el propòsit esdevingui i s’escampi per tot arreu, també.

Si la fita última de tots els humans no és altra que la satisfacció perdurable, potser caldria apropar-nos a una manera de ser, de pensar i de sentir més col·lectiva, que posés al centre la bellesa de totes les accions i de totes les persones, vinguin d’on vinguin.