València, omnipresent; Espanya, ‘omniabsent’

El 23 de novem­bre pas­sat, Mes­ta­lla, l’estadi del València CF, es va con­ver­tir en una senyera gegant. N’hi havia una d’estesa sobre el ter­reny de joc, que l’ocu­pava quasi tot sen­cer, i n’hi havia una altra a la gra­de­ria, for­mada per tota l’afició. Abans del par­tit, La mui­xe­ranga, l’himne naci­o­nal alter­na­tiu, així com l’himne ofi­cial de l’auto­no­mia, varen sonar inter­pre­tats amb dolçaines i taba­lets. Valen­ci­ans, en peu alcem-se, Tots a una veu, ger­mans, vin­gau o, sim­ple­ment, Amunt, valen­ci­ans! són els lemes omni­pre­sents de la retòrica empo­de­ra­dora de tot un poble que ha estat col­pe­jat ben fort. A més d’aquests símbols de la regi­o­na­li­tat banal, també tro­bem una altra imatge que repre­senta a la per­fecció la força i la potència d’un poble que vol renàixer del fang: els volun­ta­ris que mar­xa­ven en massa cap als pobles més afec­tats per aju­dar-hi.

Aquests són els símbols i els mis­sat­ges omni­pre­sents a l’àrea de València des de la bar­ran­cada. I cal fixar-s’hi bé, perquè aquesta omni­presència evi­den­cia una –per­me­teu-me la paraula– omni­absència: l’espa­nyo­li­tat. Els símbols valen­ci­ans són exhi­bits en clau regi­o­nal, òbvi­a­ment, però no es pot menys­prear la potència eman­ci­pa­dora que té que la retòrica comu­nitària a què calga apel·lar en els moments més durs que hem vis­cut els valen­ci­ans des de fa molt de temps encara haja d’arre­lar-se pri­mer de tot en la terra més pròxima. Diré una bar­ba­ri­tat, però la diré perquè és ben real: la mateixa imatge de Mes­ta­lla que comen­tem, però amb els símbols de l’espa­nyo­li­tat naci­o­nal, i no de la valen­ci­a­ni­tat regi­o­nal, no només seria impen­sa­ble, sinó que estic segur que la major part dels votants valen­ci­ans de Vox l’hau­rien vis­cut fins i tot com una agressió.

De fet, no recorde haver vist mai una escletxa tan pro­funda entre la sim­bo­lo­gia ofi­cial del sis­tema naci­o­nal espa­nyol i la sim­bo­lo­gia espontània i ritu­a­lit­zada –banal– del poble valencià. L’exèrcit espa­nyol va aparèixer als Orri­ols, al camp del Lle­vant UE, el 22 de desem­bre. El club en va con­vi­dar un miler i els va voler home­nat­jar. Varen omplir de ban­de­res espa­nyo­les el seu sec­tor –en els altres, en tot cas, hi havia senye­res– i es varen posar a can­tar Que viva España, un càntic inèdit. En el dis­curs de la nit de Nadal, el Borbó es va voler soli­da­rit­zar amb els valen­ci­ans amb una foto d’uns mili­tars espa­nyols fent tas­ques de neteja a la zona afec­tada; no de volun­ta­ris, que són les imat­ges espontànies que ens venen al cap a tots els valen­ci­ans.

Recor­dem que ens han col·locat un mili­tar com a vice­pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Que els valen­ci­ans no sen­tim majo­ritària­ment –encara?– que vis­quem en un país ocu­pat no vol dir que l’ocu­pant no actue cohe­rent­ment com a tal. Aquesta dis­sonància és ben curi­osa, si més no. No tro­beu?